El virus i les negociacions
La segona reunió entre el govern espanyol i el de la Generalitat s'havia de celebrar a mitjans de març, però va ser ajornada sine die a causa de la situació provocada per l'extensió del coronavirus i el confinament de la població. Aquesta situació tan excepcional no era a la caixa d'eines preventives, de gestió de crisi o de les negociacions. Ningú podia imaginar al febrer que al cap d'un mes es paralitzaria el país, la gent hauria de quedar-se a casa i es col·lapsaria el sistema sanitari. El coronavirus, ¿tindrà una repercussió en les negociacions? Al meu entendre, sí. Exposo algunes consideracions al respecte:
1. El Procés ha passat a un total segon pla davant de la gravetat de la crisi sanitària, que no distingeix colors polítics ni ideologies. Ha afectat directament membres del govern espanyol i de la Generalitat, inclòs el president. S’han canviat les prioritats i s’ha alterat el paradigma mental de molta gent que fins ara preconitzava el "tot o res", "pàtria o mort". La vida, la salut, mantenir l'ocupació i altres aspectes vitals han passat a ser la prioritat, i no tant els projectes polítics. A més, en emmalaltir dirigents polítics que han de conversar per telèfon i per videoconferència, s'humanitza la seva relació pel simple motiu que la primera pregunta és "Com estàs?, com es troba la teva família?" Això relativitza la resta de la conversa, que es pot desenvolupar amb més franquesa i comprensió. Augmenta l'empatia i disminueix la percepció d'adversari.
2. Ha aparegut un autèntic i genuí "enemic comú", el virus, que obliga totes les administracions a seguir unes pautes comunes per fer-hi front de manera eficaç, tot i el "campi qui pugui" autonòmic, molt comprensible davant la falta de materials i la desesperació. Malgrat les desavinences puntuals, això podria incidir positivament en els llaços personals dels que, després, continuaran gestionant la crisi política.
3. La declaració de l'estat d'alarma ha conferit a l'Estat (de fet, a la majoria dels estats del món) unes competències extraordinàries sobre les comunitats autònomes, inclosa Catalunya. Ha augmentat la asimetria entre l'Estat i la Generalitat, cert, però també ha augmentat la necessitat de dialogar per buscar solucions a la crisi sanitària.
4. La gestió dels temps ha canviat. L'aposta per les presses o les "negociacions exprés" d'alguns ha quedat descartada davant el fet inevitable de donar prioritat a altres qüestions. La urgència sanitària podria contribuir a fer menys essencialista la negociació política, encara que sense treure-li importància, que la té i la tindrà.
5. El fet que el màxim responsable de la gestió de la crisi viral sigui el ministre de Sanitat –català, federalista i membre de l'equip negociador del govern espanyol– podria tenir efectes positius sobre les negociacions si la seva tasca fos finalment reeixida. En cas contrari, podria ser un inconvenient.
6. La paralització de tot Espanya i de Catalunya, especialment el confinament obligat de la població, ha estat una autèntica i real "aturada de país", res comparable amb el simulacre frustrat que, uns mesos abans, havia preconitzat mitjançant una campanya un sector de l'independentisme. El gran impacte econòmic de la paràlisi hauria de fer reflexionar els que van proposar de manera irresponsable i gratuïta aturar Catalunya de manera indefinida i assumir-ne el preu a pagar.
7. Finalment, i atès que el coronavirus afecta tot Europa i està provocant una important recessió econòmica, posarà també a prova l'eficàcia de les institucions comunitàries. Enmig de la crisi, l'últim que els vindria de gust assumir seria una crisi política a l'interior d'un estat membre. Si abans no va aparèixer un suport al Procés, menys ara.
En resum, i encara que sembli paradoxal, al meu parer la crisi sanitària provocada pel coronavirus podria ajudar a millorar la gestió de la crisi política catalana en les següents rondes de negociació.
