La seducció de la violència i la gestió dels temps en el Procés

Quan hi ha episodis mai vistos de violència física, com els d’aquests dies, molta gent ens posem a analitzar-ne els motius de fons, els possibles detonants (la sentència del Tribunal Suprem, per exemple) i la significació de les expressions violentes que hem vist. Em limitaré a esmentar el que em semblen dos dels factors importants per entendre els fets esdevinguts, encara que no són els únics: les conseqüències de la mala gestió dels temps del Procés i la capacitat que té sempre la violència de seduir determinats joves. Aquest darrer aspecte és una deducció que he fet llegint reportatges de diversos periodistes que han entrevistat nombrosos participants en els aldarulls violents.

Són nombrosos els joves que declaren estar tips d’esperar i d’anar a grans manifestacions pacífiques, que consideren que no han servit per a res. Tenen molta pressa i han estat induïts a tenir-la. A més, se senten enganyats per promeses que no s’han complert. És el sector més vinculat a l’independentisme i només una part dels que han protagonitzat les revoltes. Al meu parer, ja expressat en aquestes pàgines fa tres anys, el Procés parteix d’un error primigeni: pensar que es podia accedir a la independència sense tenir darrere una gran majoria social (molt més enllà del 51%, evidentment) en comptes de plantejar que, mentre això no fos una realitat, era millor anar seduint la població amb una bona gestió pública, administrant el país de la millor manera possible dins el marc autonòmic, guanyant competències i millorant l’Estatut (la via basca, en definitiva) i, arribat el moment (d’aquí 10 o 15 anys, si fos el cas), després d’haver seguit un pacient procés temporal per arribar a tenir aquella àmplia majoria, finalment iniciar converses amb l’Estat per veure com gestionar una voluntat clarament aclaparadora de separar-se de manera amistosa i consensuada. Res a veure amb les vies unilaterals ràpides i de ruptura confrontada, entre altres motius perquè cap estat, i l’espanyol tampoc, accepta aquest tipus de secessions, i a escala internacional no es reconeixen les unilateralitats.

Però com que es va optar, ja amb la presidència d’Artur Mas, per tirar pel dret, i després per aprovar els mecanismes de la transició i la posterior declaració i ajornament de la República sense que fos possible fer-la realitat, l’engany ha estat monumental i ha generat una enorme frustració en molts dels dos milions de persones independentistes, dels 7,6 milions del total de la població del país (dels quals 5,6 milions tenen dret a vot). És per aquest motiu que sostinc que la mala gestió dels temps per fer les coses (ara deixo de banda si aquestes coses eren possibles) és una dels errors que hi ha al rerefons de les violències recents. Al meu parer, aquesta mala gestió dels temps és responsabilitat dels polítics que no han estat, ni són encara, realistes a l'hora de presentar els projectes polítics de canvi de règim, que necessiten l’aprovació d'almenys 3,7 milions de votants per ser irreversibles. Aquests polítics han generat enganys i ara frustracions per no haver estat capaços de tenir paciència i de fer les coses al seu temps, perquè estem parlant de qüestions que, en cas de produir-se, necessitarien de força anys previs i haurien de trobar el moment propici, també a nivell de l’estat espanyol. A més, la desobediència civil no sempre és sinònim d’acció democràtica si no representa una immensa majoria del poble, i només és practicada per una part. Els mitjans tampoc justifiquen el fi.

La segona qüestió que vull plantejar, de caràcter molt diferent, té a veure amb la tradicional fascinació d’alguns nois (poques noies) per la violència i la força, una fascinació que és producte del patriarcat. Fa pocs dies ha sortit a França un interessant llibre de Romain Huët sobre “el vertigen dels motins” (Le vertige de l'émeute, Ed. Puf, 2019) que parla força del fenomen dels armilles grogues i els “blocs negres” que sovint els acompanyen. L’autor sosté que l’objectiu dels activistes violents és descontrolar temporalment el poder, al mateix temps que se sent una intensificació de la vida i l’energia (el pànic dels sentits) a partir del gaudi de l’espectacle de la violència. Alhora es dona sortida a diverses frustracions, indignacions o sentiments d’injustícia i es mata l'avorriment i l’atròfia de la pròpia vida en uns moments de cohesió emocional i poder subjectiu. Aquests moments, però, són efímers, perquè el caos provocat no pot ser etern sinó pura simulació, i s'imposa sobre la policia, que aquests activistes detesten, obligant-la a desemmascarar-se i a fer visible la seva força o brutalitat. Fa dues dècades vaig organitzar un seminari multidisciplinari sota el títol El sexe de la violència, i ara, rellegint les ponències del llibre que en va resultar, trobo molts dels elements que ajuden a entendre una mica el que ha estat passant aquí. La seducció de la violència, la transgressió, els rituals d’iniciació a l’edat adulta a través d’una virilitat associada a la violència, l’adrenalina, etc., són factors que poden unir joves independentistes descontents, no independentistes amb molta testosterona, gent apolítica, antipolítica o nihilista, anarquistes, antisistema radicals i una àmplia gamma de joves, alguns d’ells estrangers, amb ganes d’acció i amb gust per les emocions fortes. És l'antipolítica feta realitat en un context, el català, en què la política està summament degradada; en què al Parlament, que s’ha convertit en un circ, ja no es debat amb serenitat. Catalunya ha perdut el que tothom en deia "el seny” i el sentit del pacte, avança sense rumb i sense lideratges morals i polítics, arrossega fragmentació social i massa imaginaris de resistència que oculten la falta d’una política que pugui ser compartida. A més, s'ha comès l’error immens de retransmetre en directe el caos, convertint-lo en un espectacle morbós i fent les delícies dels joves que justament busquen moments efímers de glòria per mostrar la seva capacitat de no tenir por i ser valents en la confrontació directa. En definitiva, sumant tots aquests factors obtenim la tempesta perfecta, la nostra DANA política i social però situada a nivells atmosfèrics baixos: a nivell de terra. Només em queda preguntar si, a més de lamentar-nos, sabrem treure lliçons polítiques de tot plegat.