13/2: Galeuscat

En alguns moments, algú ha somiat en Galeuscat: un front comú de les tres nacionalitats històriques contra l’Estat. Això no existeix. Cadascú va a la seva i tiba cap on creu que més li convé. No hi ha cap front comú, però anant cadascú per la seva banda i mirant-se de cua d’ull, tots tres mantenen fronts oberts contra el model del cafè per a tothom, curt de cafè. Tots tres tindran eleccions aquest any i la hipòtesi més probable és que es mantinguin les mateixes majories que han estat governant fins ara. I, per tant, tres fronts problemàtics. A Catalunya, és obvi. A Euskadi, confortable amb el concert econòmic, perquè ja té més cafè que tota la resta i en vol més. I a Galícia perquè el PP, que governa, ho fa adoptant l’aparença d’un partit regionalista conservador –com la que havia volgut tenir a les Balears abans que ho dinamités Bauzà– que entra en contradicció amb l’aliança antiautonomista que practiquen a Madrid PP, Ciutadans i Vox. Són tres estratègies diferents i fins i tot contradictòries. Però tenen una cosa en comú: totes tres li diuen a l’Estat que allò que anomenen el problema territorial ni està resolt ni ho resoldran amb el fre i la marxa enrere posats. Tres maneres diferents de dir-li que aquest és avui el seu primer problema.