15/12: Tristesa

En aquests moments a Catalunya hi ha molta més tristesa que violència. Diria que hi ha una tristesa força generalitzada en el camp sobiranista. Tristesa humana per la situació de presos i exiliats, que la vaga de fam ha convertit en encara més angoixant. Tristesa per la sensació de picar ferro fred, de no obtenir cap resposta, de topar amb una indiferència absoluta en l’àmbit espanyol i amb una solidaritat molt gasiva i prudent en l’àmbit europeu. Una tristesa, però, que, ni tan sols barrejada amb la desorientació, que n’hi ha, no li fa renunciar a l’ideal d’independència. I diria que hi ha tristesa també en una part molt important de l’unionisme a Catalunya. Discrepant totalment amb l’independentisme sobre l’atribució de les responsabilitats, en amplis sectors unionistes catalans hi ha tristesa per haver arribat fins aquí, incomoditat en alguns casos per la situació dels presos i fins i tot certa decepció pel rostre que Espanya hi ha acabat mostrant. Arreu, més tristesa que violència. L’excitació eufòrica, companya de la violència gairebé prebèl·lica que ens diuen que hi ha –i que algú sembla necessitar per fer el màrqueting del judici als presos–, no la sé veure, a Catalunya, gairebé enlloc. I el 'gairebé' va, sobretot, per l’extrema dreta.