17/11: Rosalía

EscriptorConsagrada ara amb els Grammy, Rosalía és un dels fenòmens artístics més creatius que s’ha produït últimament. La cantant catalana, en la mesura que s’inscriu lateralment en una certa tradició flamenca reinventada, ha rebut crítiques per aquesta opció, sobretot en termes d’apropiació indeguda –sent catalana i no gitana–, però també en termes de traïció als orígens. Sobre això, tres consideracions. La primera, l’artista ha de ser lliure en triar les seves opcions (però també ha d’assumir les crítiques que pot comportar la seva tria). La segona, les crítiques per traïció o per apropiació indeguda són absurdes, en genèric: ¿no ha de poder tocar jazz algú que no sigui negre i hagi nascut a Nova Orleans? ¿Per fer punk has de ser anglosaxó i d’un barri suburbial? Tercera consideració: en el nostre cas, mentre hi hagi poders que practiquin una política de menysteniment de la llengua catalana i la cultura que s’hi expressa i que utilitzin políticament contra ella una determinada iconografia de l’espanyolisme, el debat estarà viciat. Però és un debat de poder, no de cultura. En tot cas, tant de bo Rosalía consolidi la seva interessant aposta cultural i sigui capaç en paral·lel de gestionar bé el personatge que ha creat, per evitar-ne la manipulació.