17/9: Units som més forts?

L’esport és el regne de l’emoció. Quan la selecció espanyola de bàsquet guanya el campionat del món, és lògic i legítim que els que senten que els representa estiguin eufòrics. Felicitats. Però quan, per política, es vol esprémer una victòria esportiva, la cosa grinyola. Quan per exemple, per política, algú saluda la victòria espanyola amb l’eslògan, en castellà, “Junts som més forts”, una recepta de manual d’autoajuda es presenta com un argument a favor de l’unionisme. Potser sí que junts som més forts, però qui? ¿Es tracta d’anar ajuntant coses per tal de ser més fort? La hipòtesi que una Espanya unida pot ser campiona del món, mentre que no ho serien cap de les seves parts per separat, és esportivament discutible. Però la seva translació política és absurda. Si algú digués als portuguesos, amb aquest eslògan, que s’han d’integrar a Espanya perquè així seran més forts o als espanyols que per ser més forts els convindria ser un estat dels Estats Units, segur que uns i altres ho trobarien insensat. Suposo que respondrien: potser seríem més forts, però deixaríem de ser nosaltres. Preferim ser menys forts, i continuar sent nosaltres. Celebreu el campionat. I tant. Però no en tragueu lliçons polítiques. Perquè no va d’això.