2/4: El fracàs de la Transició

Des de fa gairebé dos segles, el gran debat de la política espanyola és per què Espanya no s’ha incorporat mai plenament a la modernitat. Era un debat molt present, per exemple, en la crisi del 1898. De tant en tant, hi ha un intent per dur a terme aquesta incorporació endarrerida, a l’ombra de la tradició (sempre derrotada) d’il·lustrats i afrancesats. La Segona República en va ser un intent seriós, però va acabar com el rosari de l’aurora. Ja el 1934 hi havia símptomes que aquest nou intent de modernitzar Espanya seria avortat, i es van confirmar el 1936. Fa quaranta anys, a la mort de Franco, la Transició es presentava com una nova oportunitat de culminar aquesta incorporació, feta amb tota la prudència i amb el fre de mà posat. Però resulta que el cotxe de la Transició duia fre i marxa enrere –com en l’obra de Jardiel Poncela– i ara l’eclosió de Vox, i sobretot la seva normalització absoluta per part del conjunt de la dreta i dels aparells de l’Estat, pot certificar definitivament el fracàs d’aquest nou intent d’incorporar-se a la modernitat. Potser perquè alguns pensen que el franquisme ja va modernitzar prou Espanya, a la xinesa: pensant que la modernitat és només progrés econòmic i no és també llibertat política.