2/5: Arrencar cebes

EscriptorPosem per cas que algú té ganes de dissoldre una realitat molt sòlida, molt densa, molt arrelada, composta per moltes persones. No ho sé, l’escola catalana, posem per cas. O el mateix catalanisme. Posem que aquest algú intenta destruir aquesta realitat d’una manera frontal i, malgrat la força desmesurada que té i que aplica, no se n’acaba de sortir. Llavors, és possible que a aquest algú se li acudeixi la tècnica d’aquell joc que en dèiem arrencar cebes. És a dir, concentrar tota aquesta força destructiva no pas a xocar contra el conjunt, sinó a singularitzar unes quantes persones, arrencar-les del grup, desactivar-les. Amb l’esperança, a més, que això espantarà els altres. I quina seria la manera d’arrencar cebes? Doncs no ho sé: publicar les fotografies d’aquestes persones, fer llistes de noms, insultar-los en pintades a les parets... El primer d’octubre, els defensors de les urnes van jugar al joc d’arrencar cebes des de l’altra banda: era més lent i més ineficaç haver-los de treure d’un a un. Des de llavors, algú juga des de l'altra banda a arrencar cebes per destruir les realitats que vol dissoldre a base d’anar arrencant, singularitzant, individualitzant i destruint persones. Ara, l’escola catalana. Ara, els mestres del Palau.