26/10: 'Gran lanzada'

En castellà diuen “a moro muerto, gran lanzada”. En català, “quan era mort el combregaven”. No volen dir ben bé el mateix, però les dues frases em venien al cap quan veia les imatges de l’exhumació de Franco. Perquè narraven com es pot espatllar, fins a treure-li gairebé tota significació, una actuació que en principi és bona, plausible i fins i tot imprescindible. Col·locar l’exhumació de Franco enmig d’una campanya electoral i embolcallar-la amb una astracanada, amb una litúrgia com a mínim ambigua i en tot cas anacrònica, converteix una decisió raonable en un espectacle esperpèntic. Sobretot per una cosa: no per allò que és, sinó per allò que no és, que oculta, compensa o camufla. L’Espanya present, la del PSOE, prefereix confrontar amb un Franco mort que amb el que queda viu del franquisme. Quan Franco va dir que ho deixava tot atado y bien atado no estava parlant del lloc on acabaria enterrat. Estava parlant de preservar l’essència de la seva obra política i la continuïtat en el poder dels seus hereus, dels que ell va proclamar els seus hereus. Mantenint-ho tot impermeable a la democràcia. Ho ha explicat un d’aquests hereus: al llit de mort no li diu “Vetlleu pel Valle de los Caídos”. Li diu “Vetlleu per la unitat d’Espanya”.