29/12: Delictes d’odi

QUALSEVOL artefacte legislatiu que crea un estat per posar límits a allò que es pot pensar, dir o escriure és molt delicat. Perquè els drets a l’opinió, l’expressió, la manifestació i la crítica són centrals en una democràcia, i qualsevol límit ha d’estar molt legitimat. Figures com els delictes d’odi o d’exaltació del terrorisme i la violència són artefactes que poden tenir sentit però que només es poden posar en mans de l’estat si tens una confiança absoluta que es faran servir correctament, d’una manera molt restrictiva i sobretot amb equilibri en totes les direccions. Perquè si es fan servir de manera partidista, en una sola direcció o no en totes per igual, esdevenen eines de repressió de la dissidència. L’ús que s’està fent dels delictes d’odi en el cas català -contra regidors de la CUP o mestres de Sant Adrià- no crea aquesta confiança. Si el llindar d’expressió de l’odi sobre el qual s’ha d’actuar fos aquest i s’hi actués en totes les direccions, enviant policies a les xarxes i als mitjans de comunicació per buscar-hi expressions d’odi equivalents, no hi hauria prou jutges per jutjar-ho. Si cridar “Fora les forces d’ocupació” quan t’han pegat és un delicte d’odi, què seria cridar “¡A por ellos!” per demanar que et peguin?