4/5: Catalunya, estrangera

Un fet que fa pensar que el procés cap a la independència de Catalunya és irreversible és que bona part de l’opinió pública espanyola (o si més no de la publicada) ja tracta Catalunya com a estrangera respecte a Espanya. No tan sols en temes polítics, sinó en aquells temes emocionals en què es fa més evident què considera una comunitat com a propi i què com a aliè o estranger. L’esport és un d’aquests mons emocionals. I es pot veure com l’opinió publicada espanyola tracta els èxits esportius catalans amb una fingida indiferència o amb una agra rancúnia, mentre tota la comunitat exalta el que considera èxits propis. Repassin el tractament de la semifinal de la Champions del Barça. El mateix ha passat amb els indicadors de creixement econòmic i de participació en el PIB: hi havia un indissimulat desig que baixés el de Catalunya. També en aquest cas, una estat s’alegra del progrés econòmic de totes les seves parts, i només desacredita el progrés de qui considera estranger i fins i tot rival. Per a bona part de l’opinió publicada, Catalunya no forma part d’Espanya. En tot cas, és propietat d’Espanya. I aquesta distinció –ser-ne part o ser-ne propietat– és la que marca una actitud colonial, preludi històricament de les independències.