7/8: Itàlia

EscriptorSempre m’ha intrigat com Itàlia, el país més fantàstic del món, va poder caure en la degradació berlusconiana, que en cert sentit encara dura actualment. Una part de la resposta em va semblar trobar-la l’altre dia en un aeroport italià. S’estava fent una cua, força endreçada i pacient, quan de sobte van aparèixer, per separat, vuit o nou persones, de mitjana edat, ben vestides, i van començar una sèrie d’hàbils maniobres fins a aconseguir entrar abans que tots els que feia mitja hora que fèiem cua. Em diran que això passa arreu, i és veritat. Però hi havia alguna especificitat italiana. Hi ha llocs on les cues són impossibles i la gent s’amuntega. Altres llocs on són respectades amb fervor religiós. A Itàlia hi havia una cua civilitzada, però va aparèixer algú amb aquesta picaresca aprofitada, de colar-se amb tota la barra: jo passo davant perquè soc jo. No és l’individualisme clàssic: els individus ens podem organitzar civilitzadament sense necessitat que ens manin. Tampoc era anarquisme: no hi ha cap regla. Era el culte a l’espavilat. Un sector de la classe mitjana troba normal i fins i tot admirable ser un espavilat que va a la seva i mira només per ell. Berlusconi s’hauria colat. I aquesta gent l’hauria votat per això. (I aquí, què faríem?)