8/2: 'Bochornoso'

Si fan una repassada als discursos del nacionalisme espanyol, i molt especialment als de Ciutadans, i molt especialment als d’Inés Arrimadas, veuran que una de les paraules que hi surt més repetida és bochornoso. Sobretot, però no només, quan parlen de Catalunya, tot ho troben bochornoso. Em sembla remarcable, perquè en principi jo diria que aquesta no és una paraula gaire normal en el discurs polític. I que les paraules més o menys equivalents en altres llengües –no gaire equivalents, perquè la paraula és molt castellana i no em sembla ben bé un sinònim de vergonyós, posem per cas– no formen part amb tanta insistència de les declaracions polítiques. La gent troba les coses justes o injustes, apropiades o inapropiades, equivocades o encertades, però rarament bochornosas, perquè la paraula no participa del llenguatge de la raó sinó de l’emoció. Està més emparentada amb l’honra i l’honor que no pas amb l’acord i el debat, que serien termes més propis del concepte de la política en el model de les democràcies liberals. Qui es passa el dia abochornándose no fa política amb el cervell, perquè no és al cervell a qui metafòricament atribuïm l’exaltació emocional. La fa amb les vísceres. El cervell argumenta. Les vísceres s’abochornan.