7/5: 'El abrazo'

Pedro Sánchez és tossut. El 24 de febrer de 2016, Sánchez firmava amb Ciutadans el que es va anomenar el pacto del abrazo, perquè es va signar sota el quadre de Genovés d’aquest títol. Era aparentment un pacte inútil: no sumava majoria. Però Sánchez tenia la voluntat explícita que s'hi afegís Podem, per activa o per passiva. Era el seu escenari ideal: un pacte simultani amb Podem i Ciutadans, i el PSOE (i ell) al mig. No va ser possible llavors perquè els dos socis hipotètics, sobretot Podem, es van negar a ser-ho a la vegada. Però Sánchez és pacient. I creu que si aconsegueix podrir prou les coses el que era inacceptable ahir pot esdevenir acceptable demà. Certament, en algun moment ha semblat que el seu model ideal era impossible. Però també hi ha hagut moments en què algú –Valls, Colau i Iceta a Barcelona, per exemple– han anat recordant que l’opció existia, només calia que es creessin les circumstàncies adients. Mentrestant, Sánchez ha anat maniobrant per crear-les, ara amb els uns, ara contra els uns, aplicant a mida el conte clàssic de Pedro i el llop: ai que ve el llop independentista!, ai que ve el llop de la dreta!, ai que ve el llop del caos pel coronavirus! Fins que finalment ha aconseguit el 2020 el que volia el 2016. Chapeau.