12/9: Amnistia per consens

Contra l’independentisme, l’Estat va posar en marxa els engranatges administratius i judicials d’una causa general, que van avançant i fent la seva, immutables, per un camí que porta al desastre. Ara serà el judici del 13, i encara queden un munt de serrells que volen dir més repressió, més presó i més conflicte. Un desastre per a tothom, per als qui ho pateixen, per al prestigi de la justícia espanyola, que en sortirà malparada, i sobretot per a tothom que voldria trobar alguna solució. Si es va avançant per aquest camí, la solució s’allunya. Estic convençut que hi ha persones que van aplaudir l’inici de la repressió que a hores d’ara pensen que ja n’hi ha prou, que seria millor deixar-ho aquí, que no cal continuar. Però com aturar-ho? Hi ha una manera. Aprovar una llei d’amnistia. És viable, legal i consensuable. Algú dirà: l’amnistia no és de consens, perquè és el programa de màxims dels independentistes. No: la posició dels independentistes era que la repressió no hagués començat, no que s’aturi aquí. L’amnistia és el camí del mig –i, per tant, pot ser el lloc de consens– entre els que haurien volgut que no comencés mai i els que volen que arribi fins al final, peti que peti. Encara que peti tot. Hi som i hi són a temps.