5/3: Catalans d'Andalusia

“Tothom qui entra a Catalunya, tard o d’hora es fa català, i tothom qui en surt deixa de ser-ho”. Aquest és el titular d’una excel·lent entrevista publicada amb la demògrafa Anna Cabré amb motiu dels vint anys del seu llibre 'El sistema català de reproducció', un dels textos més il·luminadors i intel·ligents que he llegit mai. Parla, esclar, del sentit de pertinença, no pas de la nacionalitat administrativa. La catalanitat té a veure amb el lloc, no amb la sang. Certament, un català que està de pas fora i pensa tornar no deixarà de ser-ho. Però mentre sigui fora tindrà els drets del lloc on és, n’aprendrà la llengua, es regirà per les seves lleis. Ara, si s’hi queda, mantindrà una simpatia pel lloc de procedència, però serà del lloc on viu. Els exemples són (som) infinits. En tot cas, aquesta visió de la nació vinculada al lloc i certificada per la llengua és infinitament més amable que la nació marcada per la sang, que condemna a ser enternament immigrant, eternament foraster. Algú li hauria d’enviar l’entrevista i el llibre al nou president andalús, Juanma Moreno, que ha presentat la seva candidatura a demagog de l’any (un títol molt disputat) quan ha dit que no permetrà que es trepitgin els drets dels andalusos a Catalunya.