28/11: La culpa és d’Aznar

Aznar va queixant-se amargament del que està passant, com si ell no hi tingués res a veure. I hi té una responsabilitat enorme. En la seva segona legislatura va dinamitar els fràgils consensos de la Transició. L’estat de les autonomies era un cotxe que avançava, lentament i fent ziga-zagues, cap a una certa consolidació de la diversitat. Ell hi va posar el fre i la marxa enrere, en un procés involutiu de recentralització i de renacionalització d’Espanya. I quan això va provocar la lògica reacció de la majoria de la població catalana, va llançar una profecia que era, de fet, una amenaça i un programa: abans es trencarà Catalunya que no pas Espanya. Des d’una perspectiva catalana, Aznar és responsable d’haver respost a una reivindicació democràtica amb l’eina de la repressió i amb l’objectiu de tensar la convivència. I també té responsabilitats des d’un punt de vista espanyol: haver iniciat el camí cap a una gran crisi institucional i, en la seva obsessió per aconseguir la unitat d’acció de la dreta, haver blanquejat Vox i així ajudar-lo a créixer. Rajoy i Zapatero van ser mals presidents perquè només feien surf sobre les situacions. Aznar no feia surf i tenia les idees clares. Les males idees clares que ens han dut allà on som.