5/5: Desactivant

En temps de la mort de Franco, els periodistes que fèiem informació política a Terrassa (la roja, en deien llavors) vam calcular que el PSUC devia tenir a la ciutat entorn de 2.000 militants i que el PSOE en tenia dos. Hi havia més socialistes, però estaven amb en Pallach o amb en Reventós. És un exemple local d’una constant en la Transició: el PSOE hi entra feble, mentre que a la seva esquerra hi ha forces més importants. Però des de llavors, aquell grup de jóvenes nacionalistas españoles –en definició del New York Times– que dirigia el PSOE té l’habilitat, la intel·ligència, els suports i els recursos necessaris per anar fagocitant, subordinant o desactivant qualsevol dissidència rellevant a la seva esquerra, per tal d’integrar-la en el camí constitucional. Potser aquesta és la seva principal contribució. Només en algun moment van trobar la resistència d’un Julio Anguita o d’alguns sectors del PSC, però van saber-ho vèncer amb una efectivitat admirable. Ara bé, de totes les operacions de desactivació, satel·lització o fagocitació que ha fet el PSOE des de l’inici de la Transició, la més ràpida, pulcra i efectiva ha estat la de Podem i les seves confluències. Certament, el coronavirus hi ha ajudat. Si no a aconseguir-ho, a accelerar-ho.