2/10: Dos d’octubre

Tres anys després de l'1-O, els líders catalans que el van promoure són a la presó o a l'exili i Catalunya no és un estat independent. Però aquests líders represaliats estan tots en actiu, políticament, i l'independentisme manté fins ara la majoria parlamentària. No ha triomfat, però tampoc ha desaparegut. Tres anys després de l'1-O, els líders del govern espanyol que en van organitzar la repressió han perdut el govern, s'han hagut de retirar de la política i ara estan en risc de tornar a les pàgines dels diaris, a la secció de tribunals. Des d'aquell octubre, la política espanyola ha viscut en crisi i tensió permanent, sense majories parlamentàries estables, repetint eleccions, havent de prorrogar pressupostos, amb la monarquia angoixada per la fugida del rei emèrit i amb un prestigi internacional clarament a la baixa. L'independentisme català no ha tingut prou força, és un fet, per aconseguir la separació, però té prou força per desestabilitzar Espanya. I per aguantar. Políticament, Puigdemont encara hi és i Rajoy ja no hi és. El Primer d'Octubre és l'epicentre d'un terratrèmol que sacseja i fa entrar en crisi els fonaments del règim espanyol. Sense oblidar una cosa: la derrota del teu adversari no és automàticament la teva victòria.