25/7: El dret de l'Estat

Si algú va canviant les regles del joc a mitja partida, no és el defensor de les regles del joc. És el que vol guanyar la partida. Figura que els tribunals són els que han de garantir el respecte a les regles del joc. Però des de fa anys, en la partida contra l’independentisme, la justícia espanyola va generant doctrina nova que contradiu l’anterior, interpretacions i decisions a mida del cas –i diferents a les que s’apliquen en altres casos–, retocant les regles del joc a conveniència. Ho va dir Lesmes l’altre dia, força clar: aquí l’objectiu no és la justícia, l’objectiu és la victòria. La justícia és l’instrument per a la victòria. El nacionalisme espanyol –ofès pel tercer grau dels presos polítics– deia la setmana passada que això només els ho podia arreglar el Suprem. I el Suprem no els ha decebut. Amb un joc de mans que trenca amb tota la pràctica habitual. I el mateix dia –coincidència i casualitat no són pas sinònims–, ha rebaixat les penes als assaltants ultres de Blanquerna. Les regles del joc es modulen en funció de l’objectiu. La llei, sinuosa, és l’eina que fa servir una determinada idea de l’Estat –com va explicar Lesmes– contra allò que percep com una amenaça. Això no és l’estat de dret. Això és el dret de l’Estat.