19/9: Estats sense nació

Segons una enquesta de la setmana passada, els italians són els europeus (d’estats grans) que més s’identifiquen amb les seves seleccions esportives i amb la seva bandera. Seguits de molt a prop pels espanyols. No em sembla estrany. L’any 1861 Massimo d’Azeglio va dir: "Ja hem fet Itàlia, ens cal fer els italians". Per iniciativa política i militar del Nord s’havia creat un estat unitari italià. Però no hi havia italians, gent que se sentís nacionalment italiana, sinó napolitans, piemontesos, romans... Què s’havia de fer, doncs? Fabricar italians. Posar la màquina de l'estat a fabricar nació. Teníem un estat sense nació (sense una nació que sentissin com a pròpia tots els seus ciutadans). Doncs calia posar la poderosa màquina de l’estat a fabricar-ne. Els himnes, les emocions esportives, són alguns dels primers mecanismes per fabricar nació. I l’estat Itàlia hi va posar tanta empenta, en fabricar italians, que ha aconseguit que en identificació emocional ningú no els guanyi, tot i que l’estructura territorial grinyoli: no s’entén la política italiana present sense les molt profundes tensions territorials. Es parla molt del nacionalisme de les nacions sense estat. Però sempre és més fort el nacionalisme dels estats sense nació.