9/12: Poc exemplar

A l’hora de jutjar la figura d’un governant hi ha com a mínim dos criteris per valorar-lo. Un és si ha governat bé, si la seva gestió ha estat eficaç i positiva. Un altre és si la seva conducta ha estat exemplar. No és el mateix criteri. Hi ha grans governants que han fet coses molt positives però no han tingut una conducta gens exemplar. I també n’hi ha que han tingut una conducta exemplar però que han estat uns governants pèssims. Fa uns dies va morir Valéry Giscard d’Estaing, que va ser president de la República Francesa, i els balanços de la seva figura (ambivalents) incloïen els dos aspectes. Hi havia escàndols poc exemplars, però també accions de govern plausibles. Però esclar, això passa amb els governants. Però què passa amb els reis, que en una monarquia parlamentària no governen ni han de governar? Si ho han fet, no han complert correctament el seu paper. Només hi ha representació i, per tant, exemplaritat. Un governant poc exemplar pot mig salvar el seu paper en la història per la bona gestió. Però per a un rei l’exemplaritat no és un dels dos criteris, és l’únic que li correspon. Es juga el cent per cent del judici històric en l’exemplaritat. Per això Joan Carles I avança a tot drap cap a ser suspès per la història.