19/6: Franco és el present
EscriptorAlgú del govern espanyol parla de treure les restes de Franco del Valle de los Caídos i es munta un embolic de nassos. Partits que es proclamen constitucionalistes arrufen el nas i venen a dir que això va contra el consens i la reconciliació. I el govern socialista s’arronsa. Perquè el debat (o l’absència de debat) sobre el franquisme no és una qüestió sobre la història. És sobre el present. La pedra angular del present és que el franquisme no taca, no embruta, és políticament neutre. L’apartheid taca, a Sud-àfrica, i el feixisme a Itàlia. Però a Espanya el franquisme no taca: el personal polític (i econòmic) del franquisme ha pogut sobreviure fins avui sense haver de renunciar a res, a cap dels privilegis. Sense que li representi cap càrrega. El preu de la Transició va ser que d’això no se’n parlaria. Ni als tribunals ni enlloc. Que no hi hauria cap condemna efectiva del franquisme, i que per tant la continuïtat del seu personal polític i de les seves herències ideològiques –la monarquia i la unitat d’Espanya– quedaria blindada i exclosa de qualsevol debat. Parlar del lloc on està enterrat Franco provoca el malestar que provoca perquè no va sobre el passat. Va sobre el present. Potser el nucli essencial del problema del present.