15/6: El fusible

EscriptorEm costaria ser massa cruel amb Iñaki Urdangarin. No crec que sigui innocent dels fets de què se l’acusa. Però tampoc no m’acabo de creure que fos ell qui s’inventés, tot sol, des del no-res, un sistema d’explotació comercial del seu estatus familiar com a membre de la família reial. Més aviat em fa l’efecte que Urdangarin, el nouvingut més exterior a l’estètica i a la tradició de la monarquia hispànica, va copiar allò que va veure i va fer allò que va pensar que es podia fer, sense més problemes. El mecanisme ja estava inventat. Ell s’hi devia apuntar, segurament, amb una sensació que no li podia passar res, per ser qui era. I precisament per això, per nou i per exterior, ha esdevingut el fusible del sistema. Literalment, aquella peça que es pot fondre per protegir el conjunt d’un circuit elèctric. En el cas hi ha una barreja curiosa de la murrieria de qui es creu el més espavilat i de la ingenuïtat, molt literària, de qui entra en una màquina més poderosa que ell mateix i hi acaba trinxat. ¿Això vol dir que a la monarquia espanyola ja li va bé que caigui Urdangarin? No, en absolut. El que més li hauria convingut és que no caigués ningú. Però si ha de caure algú, millor que sigui Urdangarin. I, si pot ser, que caigui el mínim possible.