24/8: Groenlàndia

A tothom li ha semblat pintoresca la intenció de Trump de comprar-li Groenlàndia a Dinamarca. Però la compra i venda entre estats de grans extensions de territori, amb la gent que hi habita, té il·lustres precedents, no gaire remots. França va vendre als Estats Units l’any 1803 l’extensíssima Louisiana, per quinze milions de dòlars (avui és una quarta part del territori dels Estats Units). El 1867 Rússia va vendre Alaska als Estats Units per set milions i mig de dòlars. I més a prop: el 1899 Espanya es va vendre a Alemanya les illes Carolines i Mariannes per 25 milions de pessetes. Tot i aquests precedents del XIX, que un estat li vengui un territori (i uns ciutadans) a un altre, ens sembla avui inimaginable. És el que ha respost Dinamarca a Trump, amb el suport de la Comissió Europea; que no es poden vendre Groenlàndia, perquè no és seva, sinó dels groenlandesos. Al llarg del segle XX s’ha estès la idea que són les persones que viuen en un territori les que decideixen el seu futur; i que els estats no en poden disposar, no el poden comprar, vendre o regalar, com si fos propietat seva. És a dir, el dret a l’autodeterminació. Aquell dret que segons Borrell i la seva Marca Espanya no existeix, però que és el que converteix en absurda la venda de Groenlàndia.