24/01: Lideratges

S’ha convertit en un lloc comú en el món catalanista, i especialment en el sobiranista, lamentar-se amargament de la manca de lideratges, en un temps difícil. La queixa té un punt de sorprenent, en la mesura que en els darrers anys aquest món ha procedit a una esbaldida sistemàtica de tantes personalitats polítiques a les quals se’ls reconeixia precisament capacitat de lideratge. Si obrim els diaris de fa deu anys i veiem quins polítics catalanistes hi sortien, ens adonarem de la velocitat i el fervor amb què hem anat donant prematurament per amortitzades personalitats valuoses, amb fusta de líders. En tots els partits. La Catalunya devoradora d’homes ha funcionat a ple rendiment. Certament, en alguns casos, en la destrucció d’aquestes personalitats polítiques hi ha col·laborat l’estat espanyol d’una manera eficientíssima, convertint-los en cap de turc. Però el món catalanista ha jubilat, enretirat, obligat a fer passos enrere o al costat a un nombre exagerat de líders reals o potencials. Sempre, ben segur, amb arguments incontestables i en nom de principis puríssims. Res a dir. Però llavors és contradictori queixar-nos ara de manca de lideratge. No sembla possible, a la vegada, carregar-te els líders i queixar-te que no hi ha líders.