3/9: Martín Villa

Diu un antic proverbi que cal vigilar molt què demanes, perquè hi ha el risc que t’ho donin. Però no ben bé com et pensaves. En els anys setanta, l’Assemblea de Catalunya demanava llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia. I els hereus del franquisme ho van concedir, a la seva manera. Llibertat? I tant! "Una libertad bien entendida", aquella "libertad sin ira" amb què la UCD feia la propaganda a favor de la Constitució. Estatut d’Autonomia? I tant! I no pas un, sinó disset, un per a cadascú, aigualits tots en el cafè per a tothom. Amnistia? I tant! Una llei d’amnistia, amb la qual el franquisme s’autoamnistiava de totes les responsabilitats polítiques i que va permetre per exemple que un policia com Billy el Niño no fos investigat mai per tortures i morís amb tots els plusos i medalles guanyats literalment a garrotades (alguna concedida per Martín Villa). Ara la justícia argentina crida a declarar Martin Villa i s’aixequen a Espanya tot de veus dient que com és que ara ens surten amb això, si aquí ja ho havíem resolt del tot fa quaranta anys, donant a l’oposició democràtica tot allò que demanava, també l’amnistia. Una solució perfecta no tan sols per sortir del pas en un moment difícil sinó per sempre més, pels segles dels segles.