23/7: No sense pacte

Després d’uns intercanvis de declaracions patètics, d’una exhibició de manca de cultura del diàleg i del pacte i d’un discurs del candidat que ha estat una primíssima tocada de violí, poques escletxes hi ha per a les esperances en la sessió d’investidura al Parlament espanyol. Ni per a les esperances catalanes d’una via política de resolució del conflicte ni per a les esperances espanyoles de tenir un govern estable. Però una cosa o altra s’haurà de votar. Què hauria de votar el sobiranisme, tal com estan les coses? Depèn en part de què vulgui i estigui disposat a fer un cop hagi votat. La resposta natural i lògica seria votar que no. Però què hauria de fer l’endemà? Una possibilitat és una abstenció estratègica. Però regalar els vots a Sánchez perquè els faci servir contra tu seria absurd i suïcida. L’abstenció només té sentit en el marc d’un acord, explícit o implícit; públic, discret o secret. I aquest acord –encara més si és implícit o secret– exigeix que els sobiranistes tinguin la voluntat i els mecanismes per fer caure el govern Sánchez si no compleix allò que s’ha acordat. En altres paraules (i com a mínim): que vulgui i pugui fer caure el govern espanyol si hi ha una sentència condemnatòria (i això no té res a veure amb un indult).