27/2: Òmnium

Arran de la valenta declaració de Jordi Cuixart al judici, un conegut em comenta: Òmnium va néixer per defensar el catalanisme cultural i ara defensa l’independentisme polític. I troba paradoxal que fos més moderada contra el franquisme que en democràcia. Hi ha en el comentari un retret als dirigents d’Òmnium, que al seu parer haurien segrestat políticament l’entitat. Li responc que no hi ha ni paradoxa ni segrest. Òmnium ha estat sempre al mateix lloc. Va néixer per defensar la llengua i la cultura catalanes i per tant l’autogovern necessari per a la seva vitalitat i per al benestar dels catalans. En ple franquisme, molta gent pensava que aquest autogovern necessari s’obtindria quan caigués la dictadura i arribés una Espanya diferent. Però amb el pas dels anys, i després de decepcions i retrocessos, la major part dels socis d’Òmnium han arribat a la conclusió que aquest nivell d’autogovern imprescindible no hi és ni hi serà perquè l’Espanya diferent on seria possible no és la que vol una majoria d’espanyols. Òmnium demana el mateix: llengua i cultura. Però molts dels seus socis creuen ara que això no es pot tenir sense independència. No és que Cuixart segresti els socis d’Òmnium. És que encarna molt bé el que pensen i el que volen.