6/12: Pedagogia constitucional

L’altre dia sentia per la ràdio una persona que no vaig ser capaç de reconèixer, que de ben segur es deu definir políticament com a constitucionalista. Parlava de les exquisideses jurídiques de la sentència sobre el Procés. Deia que una de les moltes virtuts de la sentència, la principal, i de tota la judicialització del conflicte català era el seu alt nivell pedagògic. Pedagogia constitucional, deu ser: des de l’inici de la judicialització els dirigents de l’independentisme s’han portat bé i no han fet cap malifeta d’obra, només pura retòrica, deia. Ben bé, és que tot torna. Fins i tot la vella màxima de l’autodenominada pedagogia dels anys del franquisme: "La letra con sangre entra". Del que en diríem escarmentar i amenaçar ara en tornen a dir fer pedagogia. Com a l’estalinisme, de la repressió en deuen dir reeducació. D’aconseguir mantenir a garrotades una aparença fràgil d’ordre en diuen complir els efectes alliçonadors i exemplaritzants de la justícia. Com abans, confonen fer pedagogia amb fer por. Antonio Machado es reia d’aquesta concepció de la pedagogia posant en boca de Juan de Mairena una frase sarcàstica: "Un pedagogo hubo, se llamaba Herodes". En aquesta concepció de la pedagogia, Franco també va ser un gran pedagog.