23/10: La pista de circ

La manera de fer política depèn de la manera de comunicar la política. Bona part dels lideratges de la primera meitat del segle XX –els bons i els dolents– no s’entenen sense la força emergent de la ràdio. La política moderna neix amb la invenció de la impremta i l’aparició de la premsa escrita. Avui ja són notoris els efectes polítics de les xarxes socials. Però vivim encara en l’era de la televisió. Ho proven el nombre considerable de polítics que han sortit de les tertúlies televisives. I ho prova també un espectacle com la moció de censura de Vox al Parlament espanyol. El Parlament s’ha convertit en un plató de televisió –recordem la diputada Arrimadas ensenyant cartellets a la càmera– i a l’hora de copiar gèneres televisius ha preferit Moros i cristianos a La clave. Vull dir, ha preferit el model de la tertúlia desbarrada, a veure qui la diu més grossa –un gènere creat abans a la ràdio, i especialment als esports– que no pas el debat de lluïment intel·lectual. La política es fa sobretot a la televisió, i a través de formats televisius. Quan Sánchez es preguntava retòricament què estaven fent allà, en una moció que no pot prosperar i que només és propaganda, la resposta és aquesta: estaven fent televisió. Mala televisió.