8/4: La reina

És curiós com en una monarquia tan solemne i tan litúrgica com la britànica, el missatge televisat de la reina amb motiu del coronavirus fos tan auster i tan senzill. Una senyora gran vestida de senyora gran –no de coronel d’infanteria ni d’infermera de campanya–, en un marc neutre, sense banderes, fotografies ni símbols. Només amb la inserció d’imatges de gent anònima que treballa en la sanitat contra la malaltia. Potser perquè els seus eficaços assessors d’imatge saben bé que la parafernàlia en l’escenografia és inversament proporcional a la substància del que es vol dir. Com menys tall, més acompanyament. Com menys sentit, més símbols. I, en el fons, la sensació d’algú que s’ho mira de fora és que la reina no feia aquell missatge com un acte propagandístic del seu paper i del de la Corona. Que no era un discurs a la defensiva, per demanar una legitimitat posada en dubte. Sinó que era només un intent –equivocat o no, necessari o no, útil o no– de fer companyia a la seva gent en un moment difícil. Potser per això la reina fa tan pocs missatges institucionals: perquè decideix fer-los, si més no en aquest cas, quan creu que li convé al país i a la gent i no quan creu que li convé a ella i a la Corona. I en això hi ha una enorme diferència.