12/9: Tant com sempre

La celebració de la Diada, i sobretot la manifestació central, ha estat tan multitudinària i tan significativa políticament i socialment com sempre. No ho dic com a resposta a titulars que ja estaven escrits la vigília. Això és igual. És el subratllat a la característica més rellevant de les celebracions de la Diada: una continuïtat que és el símptoma del caràcter crònic del conflicte. Una mobilització massiva i, sobretot, transversal. Amb una transversalitat generacional, social i territorial que es correspon amb la del conjunt del país. Hi ha una transversalitat molt menys present, però no absent del tot, que és la lingüística. Hi ha fins i tot varietat estètica: al mateix lloc et pots trobar des d’un castell fins a una batucada, passant per un grup de gaites escoceses. El sobiranisme no perd ni gruix humà ni diversitat. Certament, tampoc no en guanya. El conflicte –després de tants esdeveniments– continua plantejat en els mateixos termes. L’independentisme ni ha vençut (és obvi) ni ha estat derrotat. Qui es pensi que ja no hi és o que va a la baixa, que s’ho miri. Aparentment estem en un escenari de problema crònic, o si es vol d’empat crònic. Però aquests escenaris es poden moure de cop per una sacsejada. La sentència, per exemple.