27/10: Un fracàs

El toc de queda, com l'estat d'alarma, no són mesures sanitàries. Són mesures d'ordre públic, policials, coercitives, que es prenen per protegir una decisió sanitària: la de minimitzar el contacte social. En aquest sentit, haver d'arribar a un toc de queda és un fracàs col·lectiu. Les societats que hi han arribat –unes quantes, no només la catalana, però també la catalana– és que no han estat prou madures per complir de manera suficient unes precaucions sanitàries bàsiques, si no se'ls imposa per la força. Fracàs de la política, perquè les autoritats no generen la confiança necessària perquè la gent en seguim les indicacions. Fracàs de la ciència, perquè mesures que tenen un aval científic indiscutible no són acceptades per una part de la població. I fracàs de les societats, que prefereixen seguir el model autoritari de la disciplina en comptes del model democràtic del consens. Perquè el toc de queda no és la resposta a un moviment negacionista que creu que les mesures són errades. És la resposta a la frivolitat de la molta gent que creuen que les recomanacions no van per a ells, que ells estan per damunt del bé i del mal, i tant se val si es contagien o contagien els altres. Arribar al toc de queda és un fracàs. El fracàs que el fa inevitable.