20/10: El vell Biden

La immensa majoria de l’opinió pública europea, i òbviament de la catalana, desitja amb fervor que el vell Joe Biden aconsegueixi ara allò que la més jove Hillary Clinton no va aconseguir fa quatre anys: barrar el pas a Donald Trump. El que és curiós és que probablement a Catalunya, en dinàmica catalana, Biden no hauria aconseguit en cap cas ser el candidat. L’aspirant demòcrata és més gran i porta més anys fent política que –per exemple– Ernest Maragall, que quan va aspirar fa un parell d’anys a l’alcaldia de Barcelona va ser caricaturitzat com un jubilat i a qui va perjudicar l’edat en la seva cursa electoral. Però als Estats Units, com a la major part del món, no regeix aquesta febre catalana d’exigir jubilacions prematures. Tampoc Trump és de la primera volada. Quan va guanyar la presidència a Hillary Clinton, figurava que l’edat li jugava en contra. I no. Més aviat el que va jugar contra Hillary Clinton –fins al punt que es va dir que les eleccions les havia perdut ella, més que no les havia guanyat Trump– va ser la imatge d’elitisme i d’arrogància (és a dir, d’exclusió). La nova aposta dels demòcrates és un candidat que encarna les classes mitjanes i que no respira exclusió. I pot ser que, per això, l’edat l’ajudi a guanyar.