El victimisme dels botxins

M’IRRITA EL VICTIMISME, per indecent. Parlo de fer-se la víctima sense ser-ho, és a dir, usurpar els drets que la societat en el millor dels casos reserva a les víctimes: la comprensió, la compassió, el suport i una atenció que repari tant com es pugui el mal que se’ls ha fet. I no hi ha res més miserable que la amoralitat que suposa ser l’agressor i aparentar ser l’agredit. La setmaneta ens n’ha ofert una sobredosi gràcies a la parella de fet Fernández Díaz i De Alfonso, ajudats pels mitjans que els afinen el relat. Al mal que fa haver escoltat la seva gravació indigna i saber el que van fer i no pagaran mai, s’hi afegeix la burla que suposa aguantar-los fingint que els han fet penal, quan eren ells els àrbitres. Va home, va.

El malson ve acompanyat del desgast d’haver de defensar obvietats, i de la quota de micro i de pes als tribunals que tenen els ofesos per les bromes a Carrero Blanco i al Valle de los Caídos. Que el 2017 estiguem així confirma, per si algun incaut en tenia algun dubte, que la Transició va ser un error garrafal. És evident que el franquisme, fent honor als seus valors feixistes, no ha agraït ni agrairà mai que es girés full en lloc de jutjar els seus crims. Lluny de desaparèixer dissimuladament, s’ha mantingut en llocs de poder i fa temps que ja no es molesta ni a dissimular. Se’ls veu del tot desacomplexats, i proposen un viatge -de terror- en el temps que ens vol fer recular les dècades que ingènuament pensàvem que havíem avançat, i que ells saben que no. Per a les víctimes de veritat, per als defensors de la memòria històrica que fins ara han fracassat volent enterrar bé els seus morts, haver d’aguantar que als jutjats es defensi l’honor del Valle de los Caídos és posar tones de sal a les ferides. Aquell pacte erroni de l’oblit anima ara els hereus més barruts dels botxins a exercir un victimisme que no els hem de permetre.