Catalunya i les renovables: segona oportunitat
A Catalunya les energies renovables tornen a situar-se a la línia de sortida per participar en una cursa on tothom fa temps que corre. És una bona notícia després de 10 anys de paràlisi, i tot un repte després d'haver perdut l'avantatge que teníem des que vam ser pioners amb una indústria i un coneixement que generaven gran valor afegit en R+D+i. No ens enganyem: avui, la paràlisi ens ha situat a la cua de l'Estat i d'Europa.
L’aprovació del decret llei 16/2019 pel Parlament de Catalunya, que deroga l’inoperant decret 147/2009, agilitza el procés de tramitació, garanteix la participació de tots els àmbits de l’administració i envia un missatge de confiança per avançar cap a un nou model energètic amb fermesa. Una eina normativa més apropiada per gestionar les necessitats, no d’un sector, sinó d’una societat que es dirigeix cap a una cada cop més inevitable catàstrofe climàtica.
Per fer-hi front no tenim alternativa. Implantar generació renovable a Catalunya és imprescindible, així com afavorir l’eficiència i el consum responsable en tots els àmbits. Les necessitats de generació a partir de renovables a Catalunya ja estan taxades i beneïdes pels objectius de la UE, del Govern i del Parlament. Són 400 MW anuals nous d’energia eòlica i 600 MW d’energia fotovoltaica, per arribar al 2030 assolint un consum renovable del 50%.
Això és d’aquí 10 anys, els mateixos que hem perdut fins avui. La magnitud del repte és enorme si tenim present que, des del 1984, quan es va posar en marxa a Vilopriu el primer aerogenerador de l’Estat, només hem estat capaços d'instal·lar a Catalunya 1.270 MW eòlics i 276 MW fotovoltaics. I no es tracta només d'un problema normatiu. Si no accelerem i canviem la manera de procedir entre tots els actors, administracions i societat civil, no ho aconseguirem.
Cal implementar un model energètic renovable on càpiguen totes les fórmules, sense exclusions, per assolir els objectius de generació amb fonts autòctones. Caldrà incrementar l’autoconsum, instal·lar parcs eòlics i fotovoltaics, sigui quina sigui la seva titularitat, privada, pública o col·lectiva, o mixta. Ens hem donat una segona oportunitat, i entre tots –administracions, partits polítics, societat civil, ciutadania i sector– ens hem de comprometre a fer-ho bé, de forma continuada, equitativa, solidària i valenta, a partir d’un diàleg seriós. El desplegament de les renovables ha de ser un factor de progrés per als territoris on s’implantin.
És la segona oportunitat, i probablement l'última, que tindrà Catalunya, com a país, d’assolir una sobirania energètica a partir de renovables. Si no ens en sortim, haurem de transportar energia verda des de l'Aragó, una gran potència en renovables, o des de França, amb xarxes de molt alta tensió que creuaran el territori i sense la possibilitat d’intervenir ni en el model ni en el preu. O encara pitjor, dependrem d’unes nuclears envellides que encara generen més de la meitat de l’energia que consumim a Catalunya.
Ens hem donat una segona oportunitat. Mirem al futur i no la malgastem.
