Una vida al davant per enyorar Iniesta

BarcelonaEl viatge sol durar unes cinc hores, però normalment en són més, amb les aturades per dinar en restaurants de la costa valenciana que, de mica en mica, José Antonio Iniesta ha anat descobrint. “Han sigut moltes hores de carretera entre Fuentealbilla i Barcelona”, deia emocionat el pare del jugador mentre veia com milers de persones arribaven des de diferents racons del món per acomiadar-se del seu fill. Aficionats que van arribar a pagar una milionada entre vols, hotels i entrada per veure l’últim partit vestit de blaugrana d’Andrés Iniesta. Des de la Xina, des d’Hongria, des dels Estats Units i, evidentment, des de Fuentealbilla. La família i els amics d’Iniesta es van fer un fart de plorar, tant com l’Andrés, a qui ja li queien les llàgrimes a la banqueta, després de ser substituït, quan tot el camp va cantar el seu nom durant els últims 10 minuts de partit.

En unes setmanes plenes d’homenatges a un dels millors jugadors de la història, Iniesta va rebre el millor de tots: l’escalf improvisat per la gent, popular i sentit d’aquest estadi que molts cops és fred però que durant els últims minuts del partit va cantar el seu nom un cop i un altre, com si invocant-lo pogués evitar perdre’l, veure’l marxar. Però Iniesta ha decidit que l’última imatge que es tindrà d’ell serà la d’un campió emocionat i un jugador de primer nivell. Ho deixa a dalt de tot. Amb els seus cops de maluc, amb aquella capacitat de moure’s per un camp com Fred Astaire en un escenari.

“Ha sigut un orgull defensar l’escut del millor club del món. Gràcies a tothom, a cada company. A tots. Gràcies a tota l’afició, m’heu fet sentir estimat des que vaig arribar de nen fins ara, que me’n vaig fet un home. Estareu sempre al meu cor”, va dir Iniesta entre crits d’aficionats que li demanaven que no marxés, crits esbojarrats, dels que neixen a la panxa i no serveixen per res més que per expressar el que sents. Ja que el seu destí és lluny de casa. Ben lluny d’aquell pati de Fuentealbilla on va començar un viatge que ara seguirà a l’Àsia.

“El seu pare el va fer entrar a jugar en un torneig que fèiem al patí de l’escola durant les festes locals, les festes del Cristo del Valle. Va entrar a la semifinal i va anar regatejant jugadors més grans. Com si fos una pel·li, quan un nen petit entra i ens burla als grans”, diu Juan Francisco García, un company d’escola d’Iniesta, quan recorda el primer cop que el va veure jugar. Iniesta tenia 8 anys i va derrotar adults en un pati d’escola de ciment de Fuentealbilla. 26 anys després, més de 80.000 persones van seguir cada jugada seva al Camp Nou en un dia en què també se celebrava el doblet blaugrana. Els títols van i venen, però jugadors com Iniesta són únics. “Nosaltres sabem que ha fet feliç molta gent, però el Barça l’ha fet molt feliç a ell. I mira que va passar-ho malament quan va arribar a La Masia -s’emociona José Antonio Iniesta-. De petit ja ho feia, tot això. Agafava la pilota i no la perdia, estava lligada al seu peu. Per moments m’havia de contenir, perquè anava imaginant que arribaria lluny... però tant? Tant no”, admet.

Tant com per aconseguir que tot el Camp Nou es rendís de nou als seus peus en una festa per celebrar el doblet, entre llums i música, tan espectacular com allunyada de la timidesa d’un Iniesta que va rebre del nou president de la RFEF, Luis Rubiales, i del president de la Federació Catalana, Andreu Subies, la copa de campió de Lliga. Un últim títol, una última copa a les mans del jugador que ha jugat quatre finals de Champions -des de la final de París que va encarregar-se de canviar fins a la de Berlín- i que ha guanyat 32 títols en una era que continuarà gràcies a Messi, Busquets i Piqué. Però una època que, de mica en mica, s’encamina cap al futur a mesura que homes com Iniesta se’n van per una porta per on ja van passar Xavi, Puyol i Valdés. S’acaba el Barça d’Iniesta i comença una nova vida per recordar-lo i enyorar-lo.