De vies i precipicis
La via serà la d'Eslovènia, Escòcia, el Quebec? Cap de les tres? Com triarà Espanya comportar-se? Com Sèrbia, com el Regne Unit o com el Canadà? Probablement la via serà la catalana si no es malbarata el capital de credibilitat que ha acumulat fins ara el sobiranisme i el suport social no es redueix i es radicalitza per la desunió i desorientació política actual. La via catalana ha sigut la de la reivindicació d'un referèndum internacionalment reconegut, la del rebuig de la violència, la de les manifestacions multitudinàries i exemplarment pacífiques i no la dels grupuscles d'encaputxats ni la de posar la policia del país a la picota. Si el sobiranisme ha crescut en pocs anys fins al 47,5% és per mèrits propis perquè ha sabut construir una alternativa de valors republicans i pels errors aliens que han alimentat el greuge amb respostes de menyspreu, violència i repressió del lideratge independentista amb causes de caràcter polític. Catalunya no ha flirtejat amb la violència i si el sobiranisme és avui un moviment creïble és precisament pel seu caràcter massiu, pacífic i democràtic en un entorn on la Unió Europea marca els estàndards del que és acceptable. Ni serem Eslovènia ni el futur pot ser "tràgic", i el president de la Generalitat té l'obligació de fer una lectura lúcida i valenta de fins on els mateixos polítics van ser capaços d'arribar el 27-O i per què, una lectura generosa posant per davant dels interessos personals i de grup els del conjunt del país i la dignitat de les institucions.
