Vigilants de la platja
A ntigament els banys de mar estaven associats a la tradició de remullar-se a la platja la nit de Sant Joan. Ja ho deia el refranyer: “Bany de Sant Joan, salut tot l’any”. A Barcelona aquell dia començava la venda d’ombrel·les i vanos, i la temporada de banys de mar. Aquesta teràpia -ja que llavors encara no era una activitat de lleure- es va reglamentar a partir del 1814, quan el governador Pedro Sarsfield va publicar unes ordenances per a les platges, en què s’incloïa que les dones es podien banyar, vestides, entre les pedres que hi havia davant del Baluard del Rei, mentre els homes ho podien fer en l’extrem més pròxim a Montjuïc de la platja de Sant Bertran.
El zel per salvaguardar la decència va portar a nous reglaments, durant la primera meitat del segle XIX, en què es prohibia banyar-se entre la caiguda del sol i l’albada. Per aquelles dates començaven a obrir els primers establiments de bany, com els que regentava la Casa de la Caritat a la Barceloneta o els de l’Ondina a la platja de Sant Bertran. Però, a mesura que creixia l’afició, els banyistes van començar a nedar pel seu compte, i en platges no previstes. I cada estiu la policia trobava cadàvers de nedadors maldestres a la sorra.
Llavors no hi havia cap mena de vigilància de la platja i les nocions de salvament es limitaven a assecar el cos de l’ofegat i introduir-li aire calent per la boca i fum de tabac per l’anus, gràcies a les anomenades “màquines de fumigar”. L’any 1842, després del rescat d’un banyista a la Mar Vella, la premsa va proposar a l’Ajuntament la compra d’una “màquina fumigadora”. El mateix exemplar del diari deia que, a la mateixa platja, s’havia trobat el cos d’una dona ofegada. El 1846 van ser localitzats, a la platja d’homes, la roba i els efectes personals d’un banyista, que va ser trobat mort hores més tard. Un any després trobaven un banyista francès, també mort. Notícies així sovintejaven cada estiu en els diaris locals.
L’augment de víctimes del bany va portar, el 1853, el governador Melchor Ordóñez a situar quatre llanxes de rescat a les platges de Sant Bertran, la Pedrera, Mar Vella i l’Olla. El mateix any, en aquesta última platja, havia aparegut un ofegat en molt mal estat. I, davant del castell del Camp de la Bota, un altre. En la majoria dels casos el periodista destacava que apareixien nus, per a escàndol de les autoritats. La premsa demanava classes de natació per als banyistes barcelonins.
En la segona meitat del XIX les cases de banys es van multiplicar. Ja disposaven d’unes cordes subjectes a una boia, que servien per evitar ofegaments, i d’embarcacions de salvament pròpies, com la que va salvar un banyista al costat dels banys La Deliciosa el 1879. O la noia que va ser treta de l’aigua pel bot dels banys Neptuno el 1880. Aquell any es creava la Societat Espanyola de Salvament de Nàufrags, que va començar a incloure el socorrisme a les platges, fins que als anys setanta la va substituir la Creu Roja del Mar. Llavors ja era obligatori disposar de socorristes entrenats i acreditats per vigilar en platges i piscines públiques.
