'Me queda la palabra'

Aquests dies recordava els meus temps de professora de literatura i filosofia –paraula i pensament– amb un jovent ple d'inquietuds que m'esperonava a predicar la justícia davant d'un món que, en la dècada del 70, tenia també moltes coses de les quals plànyer-se i moltes injustícies per reivindicar. Amb Blas de Otero recitava: "Pido la paz y la palabra". I vibrava amb mi l'aula sencera amb aquelles paraules que ens evocaven les injustícies llunyanes, com la guerra del Vietnam i les seves conseqüències, i les més properes, com la condemna a mort de Puig Antich.

"Si abrí los labios para ver el rostro

puro y terrible de mi patria,

si abrí los labios hasta desgarrármelos,

me queda la palabra."

Fora de l'aula, se sentia una veu de l'Església que també demanava la pau i la paraula, encara que això li portés la famosa frase en forma de pintades i de crits ("Tarancón al paredón"), que van començar durant el funeral de Carrero Blanco.

¿Per què evoco ara aquests fets tan antics? A la meva edat he viscut molts moments forts que ferien les dues grans institucions que més m'estimo: Catalunya i l'Església. I quan dic Església parlo del regne d'amor i justícia que Jesús va anunciar, no tant del que pensem quan evoquem aquest nom: Vaticà, jerarquia, bisbes, cardenals... Està clar que l'estil evangèlic de Jesús no sempre s'ha viscut, en la institució, que és tan humana com qualsevol. Però em sento com sant Francesc al seu segle XIII patint davant dels "abusos" que també en el seu temps s'havien fet palesos per a molts.

He dit que he sentit la ferida de les dues institucions que estimo. Però he de dir també, amb tota sinceritat, que en aquests moments d'un judici tan injust com inversemblant estic orgullosa de la categoria humana, moral i psicològica que estan mostrant, davant de tots els que volen escoltar, els nostres polítics i els nostres representants de la societat catalana (ANC i Òmniun Cultural).

Mentre escrivia aquestes línies llegia les paraules del papa Francesc al final de la trobada amb els presidents de les conferències episcopals del món, i que es podrien resumir en la decisió d'abraçar el compromís de "portar als tribunals tots els casos sense encobrir-ne cap ni un".

Sé que les vuit estratègies que el Papa ha dictat per erradicar la pederàstia a l'Església –que són les mateixes formulades per l'OMS– no han satisfet les víctimes, perquè les ferides no es tanquen tan fàcilment i hi ha massa persones dolgudes. Però el papa Francesc ha fet un pas important que hem d'agrair-li.

Ara vull parlar com la nena que vaig ser. Una nena i una adolescent, educada en un nacionalcatolicisme per uns capellans que no veien més pecat que el sisè, per als quals els sexe era tabú i que vivien el celibat sovint no com el goig de la donació sinó com la repressió del plaer... Els anys m'han ensenyat que tot allò que es reprimeix acaba trencant-se. I només allò que se sublima produeix un goig tan humà com preciós.

I ara parlaré com la monja que ha tingut la sort de saber sortir d'un encotillament perillós per gaudir del goig de trobar en l'amor incondicional a tots –i en especial als més desafavorits– la plenitud humana i personal que tothom ha de viure. Perquè sé –i de ben a prop– que també hi ha víctimes entre les monges i que ara començaran a revelar-se casos escandalosos que durant molt de temps s'han amagat.

I és que hi ha una segona cosa que sempre m'ha fet patir dins l'Església: el poder que semblava atorgar en especial al sacerdoci. Està clar que només en alguns casos. He conegut i conec capellans meravellosos. I també monges massa submises als capellans que exercien aquest poder. Potser és per això que reivindicant –com reivindico– el nostre lloc i la nostra paraula en el si de l'Església, no em sento cridada al sacerdoci ni a càrrecs eclesials que sovint he vist units al poder, i no al servei. L'empoderament de la dona i la monja –tan de moda avui– el vull per tenir veu, no poder. És per això que em quedo amb la frase de Blas de Otero: "Me queda la palabra".

Dit això, vull demanar –des del meu humil i senzill lloc en l'Església–, en primer lloc, que no tornem a encobrir el que està malament per una falsa estimació de l'Església. I dir, en segon lloc, que la generalització exagerada també pot fer mal.

Potser aquest patiment ens vindrà bé, a l'Església catòlica i a tots els que la formem per no idealitzar... Per sobre de qualsevol religió, també la catòlica, hi ha Déu, i els que l'hem conegut a través de Jesús el contemplem en el rostre dels germans més pobres. Tal com aquests dies l'hem mostrat en el 'Homeless Jesús' que ens acompanya a la porta de Santa Anna i que feia que un sensesostre li digués a l'estàtua: "Jo també tinc el peus tan ferits com Tu..."