El virus del xèrif Trump
Durant llargues dècades la democràcia nord-americana ha confiat la seva salut a una majoria minoritària de classe mitjana-alta blanca (els wasp : white anglo-saxon protestants ) que participava del bipartidisme seguint tradicions moltes vegades més familiars que ideològiques. Al capdavall, entre el Partit Demòcrata i el Republicà no hi havia tantes diferències en les grans qüestions socials, econòmiques, de política exterior i morals. Llibertat d’expressió, càstig de la mentida, poc estat i molta iniciativa privada, lideratge mundial amb la bandera de la democràcia... Els EUA eren la democràcia liberal per antonomàsia, però controlada per uns pocs, igual com a Europa Alemanya, França, Anglaterra i els països nòrdics encarnaven una democràcia més social i estatista.
Aquest equilibri va començar a esberlar-se a banda i banda de l’Atlàntic amb la contrarevolució conservadora dels anys 80 del segle XX de Reagan i Thatcher, que agafaria embranzida primer amb l’esfondrament de l’URSS i després amb la globalització via internet, fins a donar cos al neoliberalisme i finalment al neopopulisme. Reagan i Thatcher van iniciar la desconstrucció dels mecanismes comunitaris dels respectius sistemes polítics posant al centre l’individu per damunt de tot, l’èxit personal (sobretot en termes econòmics) per sobre de l’acció col·lectiva concertada, consensuada. Thatcher ho va batejar com a capitalisme popular.
Ha plogut molt des de llavors. Però, en qualsevol cas, d’aquella llavor hem arribat al perill de dissolució democràtica i de fractura social a l’actual Nord-amèrica sacsejada per un Trump que ha fet reaparèixer vells fantasmes com el racisme i el masclisme, o que s’ha situat al marge de l’evidència científica en les lluites globals contra el canvi climàtic o el coronavirus. Milhomes narcisista, el xèrif Trump ha conquerit el cor de mig Amèrica amb una combinació de nacionalisme econòmic i identitari i populisme letal. Ha tirat de l’esquematisme infantil de bons i dolents, amb mi o contra mi. Ho ha fet atiant velles i noves pors i odis, convertint la democràcia nord-americana en una caricatura estrafeta.
El demòcrata Joe Biden no ho tindrà gens fàcil per desmuntar l’herència enverinada d’un país ideològicament trinxat. La divisió als EUA és ara mateix tan extrema, la manca d’uns valors compartits és tan evident, que costarà molt recuperar una cultura democràtica sòlida i compartida. A Anglaterra, si fa no fa, Johnson ha aconseguit el mateix desastre de la mà d’un Brexit maniqueu i divisori. Però no tota la culpa es pot posar en un sol costat. Perquè ni el Partit Demòcrata nord-americà ni els laboristes anglesos (o la socialdemocràcia europea en general) no han sabut entendre i atendre el malestar d’unes classes mitjanes empobrides cada cop més allunyades de les institucions polítiques, cada cop més orfes de futur, cada cop amb menys oportunitats des del bressol (l’ascensor social europeu fa temps que no funciona, igual que tampoc ho fa el Somni Americà), més perdudes en la intempèrie mediàtica. És aquest gruix oblidat de la població el que ha encimbellat els lideratges cabdillistes, demagògics i temeraris de Trump i Johnson, de Bolsonaro i Orbán en altres latituds d’Amèrica i Europa. O de Putin, esclar.
No encarar els problemes al final sempre crea problemes més grans. Tot i havent perdut, l’incendiari Trump és un problema majúscul per a la democràcia nord-americana, i per al món. Ara es regira com un lleó ferit, capaç de desestabilitzar un país sencer. No l’atura res. Ho crispa tot. És una mutació letal del virus d’aquella contrarevolució conservadora de Reagan i Thatcher. No està gens clar que Biden pugui immunitzar els EUA.
