La praxi maragallista: visió, vincle personal i honestedat
SubdirectorPasqual Maragall passarà a la història com l’home que va convertir Barcelona en la metròpoli global que és avui, una ciutat-marca que va enlluernar el planeta amb els seus Jocs Olímpics i que encara avui viu d’aquell episodi. Però, vist amb ulls del 2021, l’herència més interessant de la figura de l’exalcalde i expresident és la d’una manera de fer política, de concebre l’acció pública, que fa que avui hi hagi maragallistes a gairebé tots els partits (excepte a l’extrema dreta).
Quina seria, doncs, la praxi maragallista? El seu primer ingredient seria la preeminència de les persones per sobre de les estructures dels partits i les ideologies. Maragall s’inscrivia en el corrent històric de les esquerres catalanes, però era flexible i gens dogmàtic a l’hora de conformar equips perquè el que li interessava era el seu projecte transformador. Tal com escriu Joan Fuster-Sobrepere a Pasqual Maragall. Pensament i acció (La Magrana, 2017), “la creació de vincles personals -que a partir d’un moment s’estendrien a l’àmbit internacional i que acabaven constituint-se en xarxes de tipus divers- era el mètode Maragall”.
La conseqüència d’aquest mètode era una gran capacitat d’atreure talent (Oriol Bohigas, Xavier Rubert de Ventós, Maria Aurèlia Capmany...) i de construir equips compactes que eren com una família. D’aquí també aquesta idea que els equips de Maragall eren com una elit il·lustrada, com un club privat amb el dret reservat d’admissió.
Però ell no tenia gens aquesta concepció. No tenia cap problema a reconèixer que el gran projecte de transformació de Barcelona no l’havia inventat ell, sinó que era producte de mig segle de reflexió (des de Rubió i Tudurí), i tampoc li recava parlar bé de l’alcalde Porcioles. El seu mèrit va ser fer en una dècada el que altres ciutats havien fet en un segle, i a més sense l’aixopluc de l’Estat.
Per això, per la seva idea de la cooperació i de la ciutat com un ésser viu, Maragall cuidava la col·laboració público-privada i va saber teixir complicitats tant amb els sectors econòmics com amb les associacions veïnals. L’alcalde, poliglot i cosmopolita, es movia bé per les moquetes de la part alta, però també pels barris desafavorits. Perquè el contacte amb la gent és un altre pilar de la praxi maragallista, que no dubtava a instal·lar-se amb la seva dona en cases dels dirigents veïnals dels diferents barris per conèixer de primera mà la seva realitat.
Maragall president
Quan va arribar a la presidència de la Generalitat la preeminència dels partits en un govern de coalició li va impedir repetir el model que havia aplicat a la ciutat. Però va tenir prou visió per impulsar l’Estatut per actualitzar les relacions entre Catalunya i Espanya (abans de veure com el seu somni federal es volatilitzava) i donar un fort impuls a polítiques públiques que els governs de CiU havien desatès, amb la Llei de Barris com a estendard.
Vist amb perspectiva, i en comparació amb la seva nèmesi, Jordi Pujol, crida l’atenció l’absència d’escàndols de corrupció lligats a la seva figura. El maragallisme també era això. Una idea de fer política, de la ciutat, del país i del món on el benefici personal no entrava en l’equació.
