Visquen els països valencians
El president de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, es va reunir aquest dimarts amb el vicepresident-en-funcions-de-president, Pere Aragonès, i li va oferir una aliança estratègica entre Catalunya i el País Valencià per canviar el model territorial a l'estat espanyol. De fet, la proposta va més enllà, perquè Puig va parlar d'una “aliança mediterrània”, un concepte que inclouria les Illes Balears: una manera com una altra d'al·ludir als Països Catalans sense anomenar-los. El meu sofert editor, Josep Lluch, en feia un tuit: “Potser ha arribat l'hora d'apostar pels Països Valencians”, deia. Potser sí.
De fet, mentre Puig i Aragonès es reunien, la presidenta del Govern Balear, Francina Armengol, feia al Parlament de les Balears un al·legat a favor de l'harmonització fiscal i contra la competència deslleial de Madrid envers les altres comunitats autònomes, allò que coneixem com el dúmping fiscal de Madrid. De manera que l'entesa per tirar endavant aquesta “aliança mediterrània” sembla clara en l'actual conjuntura. Tant Puig com Armengol són socialistes, i de fet no costa veure-hi, tant en la passa endavant que representa la proposta de Puig com en el posicionament d'Armengol, una proclama dels que es podrien denominar els “altres barons” del PSOE: enfront dels dretans i nacionalistes Page, Vera o Lambán, hi hauria els partidaris de la plurinacionalitat de l'estat espanyol, i afins a Pedro Sánchez, entre els quals el president i la presidenta del País Valencià i de les Illes Balears hi tenen, per motius obvis, un paper especialment rellevant. Per altra banda, ni Puig ni Armengol governen sols, sinó que ho fan amb pactes: amb Compromís, en el cas del Pacte del Botànic (reeditat), i amb MÉS i Unides Podem, pel que fa al Pacte de Bellver (també reeditat). Durant la passada legislatura, els consellers de Cultura dels diferents governs van signar una Declaració de Palma que establia objectius compartits ambiciosos en matèria cultural: després, la dinàmica del Procés (sumada a inèrcies antigues: no totes les culpes les té el Procés) va deixar aquella declaració solemne en una ídem d'intencions.
El que es proposa aquesta vegada apunta cap a qüestions no culturals ni identitàries, sinó fiscals i financeres: no cauré en el parany d'afirmar que són més importants unes qüestions que les altres, però sí que és cert que el llenguatge de la butxaca l'entén tothom. Per altra banda, ja he dit que el Procés no té la culpa de tot, però sí que ha afeblit els llaços de la comunitat lingüística i cultural, i ha augmentat la distància entre el Principat (Barcelona, sobretot) i el País Valencià i les Balears. El pes econòmic dels Països Catalans, sumat, és bastant més que considerable, i hauria de poder servir per fer valdre reivindicacions conjuntes. Amb menys Procés, i menys processisme, és més fàcil per a valencians i illencs. I a l'independentisme li convé molt trobar o retrobar interlocutors, airejar-se, sortir tant com pugui del metaindependentisme i del fum tòxic d'acusacions creuades i del ball continu de bastons i ganivets.