Viure en una casa de palla, als antípodes del conte dels Tres Porquets

El carrer fa una mica de baixada. La casa, d’una sola planta, té un color de sorra humida que enlluerna malgrat l’espessa boira. A Torrefeta, un poblet de menys de 100 habitants de la Segarra, els hiverns són durs i les vistes gairebé sempre donen als camps de secà. Quan passes la porta de l’entrada, totes les habitacions són plenes de llum i, tot i que ningú no ha encès l’estufa, no hi fa gens de fred. Només un petit rectangle cobert amb un vidre a la paret dona la primera pista que no es tracta d’una casa normal i corrent. Com una finestra als intestins de l’habitatge, deixa entreveure quin és el material que compon les parets: la palla.

En els plànols d’aquesta casa hi ha la signatura d’Arnau Bujons, un dels arquitectes catalans que en els últims anys han fet bandera de la palla com a nou símbol de la construcció sostenible. Entre confinaments i mascaretes, i encara que sembli estrany, la demanda de cases de palla viu un moment dolç, i equips com el de Bujons -el seu projecte es diu Caseta de Palla- es troben amb cinc obres en marxa en plena pandèmia.

Convertir les tiges seques dels cereals barrejades amb fang en habitatges és una tècnica mil·lenària, però les construccions actuals tenen molt més a veure amb la Nebraska del segle XIX que amb la prehistòria. A les planes d’aquest estat al bell mig dels Estats Units, de la misèria en va sorgir un invent. Amb l’arribada de l’embaladora de palla es va gira la truita i una regió amb molts pocs recursos materials es va posar a construir cases amb l’excedent que es recollia dels camps. “El primer edifici de palla en aquella zona és del 1893”, explica Rikki Nitzkin, coordinadora de la Xarxa de Construcció amb Palla d’Espanya.

Amb la Segona Guerra Mundial, la tècnica va caure en desús i el seu renaixement no arribaria fins als 70. “Va aparèixer un article en una revista d’arquitectura i un grup de persones van quedar fascinades”, rememora Nitzkin. La curiositat els va fer viatjar fins a Nebraska per contemplar els habitatges -molts continuen en peu- i entrevistar-se amb els besnets d’aquells constructors pioners. “El veritable boom va ser als 90, quan hi començava a haver més informació i no eren només quatre amics parlant sobre una revista”, diu l’experta.

Al conte Els tres porquets, quan el llop arribava a la casa del germà petit només havia de bufar ben fort perquè l’estructura de palla sortís volant. L’arquitecte Mirco Zecchetto ja ha fet 15 projectes amb bales de palla i, com és evident, cap d’ells s’ha esfondrat per una ràfega de vent. Fa deu anys, al fòrum Biocultura Barcelona, va veure com un grup de persones travessava els pavellons carregant bales de palla que els deixaven brins enganxats a la camisa. “El primer que vaig pensar després de parlar-hi una estona va ser: «Quina bogeria»”, recorda. Després d’investigar una mica, però, va descobrir que el material era un excel·lent aïllant tèrmic que protegia l’habitatge tant del fred com de la calor excessiva. “Sovint vivim ja tan allunyats de la natura que oblidem que hauria de ser normal construir amb materials locals i naturals”, reflexiona Zechetto.

Com ell, molts altres tècnics han adoptat la construcció amb palla, sovint combinada amb recursos orgànics com la fusta o l’argila. En el cas de Bujons, aquest últim material és el que revesteix les parets de la majoria dels seus projectes. “Nosaltres prioritzem la salut de les persones que habiten la casa. Els habitatges estan emmalaltint i per això no construïm amb porqueria”, reivindica. I el preu? ¿És més barat construir amb palla? Nitzkin estima el pressupost en una forquilla de 900 a 1.200 euros per metre quadrat, mentre que Zechetto el situa entre 1.200 i 1.600 per a una casa familiar. Tot i així, aquest corrent ha obert una via per reduir-ne el cost, ja que no és estrany que els futurs habitants decideixin ser ells mateixos la mà d’obra. “És molt inspirador veure parelles, germans o avis embrutant-se les mans junts i treballant en un projecte familiar”, afegeix l’arquitecte. Bujons compra la palla a pagesos de la seva zona, de manera que la construcció també prioritza el quilòmetre zero.

Als tres experts consultats no els falta feina, però el seu principal fre encara és el desconeixement. Per això, avança Nitzkin, des de la Xarxa de Construcció amb Palla han posat en marxa la primera formació professional reglada per ensenyar aquesta tècnica. “Alguns arquitectes tenen reticències al principi, però totes estan basades en la pura falta de coneixement”, insisteix. Per a Bujons, el sector també necessita una empenta de l’administració, a qui reclama més atreviment a l’hora d’introduir la construcció amb palla als edificis públics. A França, els alumnes d’una escola de Montreuil, a l’àrea metropolitana de París, estudien a les aules d’un gran complex d’estètica moderna i línies rectes. Dins les parets, però, s’hi amaga el mateix secret rural: milers de bales de palla.