Viure al Món del Sí

Truco a la pallassa Pepa Plana, a qui gairebé no conec, abans no marxi de gira amb el Cirque du Soleil: "Pepa, vols venir a..." "Sí", em contesta immediatament. "Però si encara no t'he dit on ni quan". Em diu que en principi sí que vol venir i que, després, ja mirarà si pot venir. "Visc al Món del Sí -exclama la Pepa-. Sempre dic que sí". M'adono que la majoria de nosaltres hem crescut envoltats del no: del "no toquis", "no corris", "no cridis", passem al "no vull sortir amb tu", i a altres nos més lloables com el "no a la guerra" i el "nuclears? No, gràcies". Les cançons estimades també reivindiquen el no: " No, no, no nos moverán " o "Diguem no, nosaltres no som d'eixe món".

Un sí a Bildu enmig de tant no persistent fa el mateix efecte que la primera flor de primavera, el raig de sol que escalfa de bon matí o un edredó de plomes. És balsàmic, regenerador i infla, com una injecció de Botox. És cert que dir sí genera més arrugues a la cara que dir no , però, proveu-ho, és impossible somriure dient no i, en canvi, és difícil restar seriós quan diem sí . Receptivitat, empatia, calidesa, amor, simpatia, comprensió, optimisme i positivisme són pròpies del Món del Sí, per això decideixo que abandono el Món del No i que, a partir d'ara, reivindicaré en positiu: vull ser lliure, vull ser independent, vull ser catalana, vull mongetes! Costa abandonar el no, la negativa és un escut protector i tot i veure-ho possible, s'empren fórmules que t'eximeixen de dir sí : "Miraré de...", "No ho tinc del tot clar", "A veure si puc..." Fins al punt que ja no queden arguments per negar i, en un atac de magnanimitat, s'accepta la invitació, però els músculs de la cara s'han atrofiat del tot i per afirmar es veuen obligats a fer una el·lipsi, una mena de dibuix lingüístic, un 2x1, que pel mateix preu d'un sí calen dos nos: no et diré que no.