Acabem de fer unes eleccions legislatives que no tenen cap sentit. Mai s’havien gastat tants diners per reflexionar tan poc sobre un futur tan canviant com el nostre. ¿De què hauríem parlat si haguéssim fet unes eleccions com cal? Doncs del que hem de fer davant del principal desafiament que ara afrontem: la resistència i la capacitat d’adaptació dels nostres treballadors, del medi ambient i de les institucions.
I per què el principal desafiament és aquest? Perquè el món va molt de pressa. Les tres principals forces del planeta -el mercat, la mare natura i la llei de Moore- han agafat molta embranzida, i totes alhora. El mercat, és a dir, la globalització, lliga i interrelaciona les economies més que mai i, per això, els treballadors, els inversors i els mercats han esdevingut molt més interdependents i estan més desprotegits davant les tendències mundials, sense murs que els defensin.
Com afirmen Andrew McAfee i Erik Brynjolfsson en el llibre The Second Machine Age, la llei de Moore -la teoria segons la qual la velocitat i la potència dels microxips es duplicaran cada dos anys- fa que la capacitat del software, dels ordinadors i dels robots hagi crescut tant que ara estan començant a substituir molts llocs de treball tradicionalment ocupats per oficinistes i obrers, alhora que en creen de nous, els quals requereixen més habilitats.
I el ràpid augment del carboni a l’atmosfera, i la degradació ambiental i la desforestació causades pel creixement de la població de la Terra -l’única llar que tenim- estan desestabilitzant més de pressa que mai els ecosistemes de la mare natura.
En definitiva, estem enmig de tres canvis climàtics simultanis: un de digital, un d’ecològic i un de geoeconòmic. Per això els estats forts pateixen tensions, els febles esclaten i els nord-americans estan nerviosos perquè ningú té una solució ràpida que els tranquil·litzi. I tenen raó. L’única solució passa per coses grans i sòlides que només podem construir tots junts i amb temps: infraestructures resistents, una atenció sanitària assequible, la creació de més empreses, oportunitats per a l’aprenentatge al llarg de la vida amb l’objectiu d’accedir a nous llocs de treball, polítiques d’immigració que atreguin talents, entorns sostenibles, un endeutament raonable i unes institucions de govern adaptades a aquesta nova velocitat.
¿Dieu que tot això no són més que teories? De debò? Fixeu-vos només en una cosa: la mare natura al Brasil. Vet aquí la informació que donava Reuters el 24 d’octubre des de São Paulo: “A mitjans de novembre la ciutat més gran i rica de l’Amèrica del Sud es pot quedar sense aigua si no plou aviat. São Paulo, una megalòpoli brasilera de 20 milions d’habitants, pateix la pitjor sequera dels últims 80 anys perquè els principals embassaments que subministren aigua a la ciutat s’han quedat buits després d’un any inusualment sec”.
Què? ¿São Paulo es queda sense aigua? Sí.
Com explica José Maria Cardoso da Silva, veterà assessor brasiler de l’organització Conservation International, la sequera ha afectat un paisatge on s’han arrencat el 80% dels boscos naturals de les conques hídriques de la Serra da Cantareira, que alimenten els sis embassaments artificials que abasten la ciutat de São Paulo. La Cantareira subministra gairebé la meitat de l’aigua de São Paulo. Conreus, pastures i plantacions d’eucaliptus han substituït els boscos i aiguamolls. Les canonades i embassaments que recullen l’aigua segueixen existint, però la infraestructura natural dels boscos i les conques hídriques s’ha degradat greument. I la sequera ha tret tot això a la llum pública.
“Els boscos naturals són com esponges gegants que absorbeixen la pluja i a poc a poc la deixen anar als rierols”, afirma Cardoso da Silva. “També protegeixen els cursos hídrics i mantenen la qualitat de l’aigua perquè redueixen els sediments i filtren les substàncies contaminants. La desforestació de la Cantareira ha intensificat l’erosió, ha fet baixar la qualitat de l’aigua i ha modificat els fluxos d’aigua estacionals. Tot plegat ha deteriorat la capacitat de resistència de tot el sistema davant de fenòmens climàtics extrems.
Els embassaments de la Cantareira han baixat per sota del 12% de la seva capacitat.
Lamentablement, la desforestació s’ha accelerat durant la presidència de Dilma Rousseff, ara reelegida, però val a dir que a les eleccions gairebé no es va parlar d’aquest problema. Tot i així, segons Reuters, António Nobre, un important climatòleg de l’Institut Nacional de Recerca Espacial del Brasil, ha afirmat que “l’escalfament global i la desforestació de l’Amazònia estan alterant el clima de la regió, ja que han fet baixar dràsticament els milers de milions de litres d’aigua que es desprenen dels arbres de la selva tropical. “La humitat que ve de l’Amazònia en forma de núvols de vapor -el que anomenem rius voladors- ha minvat dràsticament, i això contribueix a la devastadora situació que ara vivim”, afirma Nobre.
Paul Gilding, l’ambientòleg australià autor de The great disruption, va enviar un correu electrònic des del Brasil en què deia que la falta d’una resposta seriosa al Brasil reforçava la seva impressió “que no reaccionarem davant dels grans problemes globals fins que no afectin negativament l’economia”. És difícil imaginar un exemple més eloqüent que el d’una ciutat de 20 milions d’habitants que es queda sense aigua. Però, tot i la gravetat de l’amenaça, la resposta que se sol donar és: “Esperem que plogui”. Per què tanta negació? Perquè les conseqüències de l’acceptació són molt importants, i perquè en el fons sabem que, quan deixem de negar els fets, no podrem fer marxa enrere. Perquè haurem d’exigir que el país afronti la urgència de revertir la desforestació en lloc de frenar-la, i la necessitat de preparar-nos per als riscos que comporta un clima en procés de canvi”.
Quan els canvis del mercat, la mare natura i la llei de Moore van tan de pressa es multipliquen les oportunitats i les tensions. Algun dia farem unes eleccions per veure com ens protegim d’aquests canvis, com els explotem i com ens hi adaptem: unes eleccions per fer uns Estats Units i uns nord-americans més resistents i adaptables a les transformacions. Algun dia.