Si volem ser professionals, comportem-nos com a tals!
A casa sempre m’han transmès que si vull aconseguir una cosa no em puc quedar esperant que em caigui del cel. I un altre concepte que he après és que, si em vull convertir en alguna cosa, m’haig de comportar com a tal. Les curses de muntanya, l’esquí de muntanya, i estic segura que passa amb altres esports amb inversions econòmiques petites o mitjanes, comencen a evolucionar cap al semiprofessionalisme. Això vol dir que la majoria de nosaltres rebem ajudes econòmiques, però no suficientment elevades per deixar les nostres feines i dedicar-nos exclusivament a l’esport, tot i que cada vegada les marques estan invertint més diners en els esportistes. Estem en un punt d’inflexió en el qual ni uns ni altres acabem de trobar el nostre lloc.
Per una banda, entre els esportistes d’alt nivell existeix una desigualtat de condicions. És fàcil trobar-se en el top 10 d’una Copa del Món uns quants corredors que es dediquen exclusivament a entrenar i competir i uns altres que no. Uns hauran viatjat una setmana abans, s’hauran adaptat i hauran superat el jet lag, hauran pogut reconèixer el recorregut i estaran relaxats als seus hotels, i després de competir es podran recuperar per a la següent prova a casa. Quan els altres arribin a lloc, com a molt dos dies abans de la prova, competiran i tornaran ràpid a casa, on compaginaran la recuperació amb les seves obligacions laborals. La diferència és abismal! Per l’altra banda, les marques volen i dolen. Van començar donant petites ajudes en forma de material sense demanar gaire res a canvi. Ara s’ha entrat en una selva de patrocinis que sovint no estan equilibrats entre el que es dona i el que es rep. És a dir, s’estan fent contractes cada dia millors, però encara no suficients i, en alguns casos, són patrocinis en què es demana molt per sobre del que s’ofereix a canvi. Aquest fet genera que l’esportista no acabi de ser seriós, ja sigui per despreocupació, per manca de temps o perquè ningú li ha ensenyat què vol dir ser professional.
Potser és això el que ens falta: formació i informació sobre com ens hem de comportar. Però el que és de calaix és que, si signem un contracte, si la marca compleix, l’esportista també ho ha de fer. Si volem ser professionals, ens hem de comportar com a tals i prendre consciència que, si no ho fem nosaltres, ningú tirarà del carro en nom nostre. D’altra banda, si ens comportem estarem generant confiança i respecte envers al nostre esport i nosaltres mateixos, i així aconseguirem que les marques cada dia ens facin més professionals.
