Quan el voluntariat és la teva feina

“Si vols regalar-los, fes-ho tu”. Així és com algú va respondre a la meva petició d’ajut per enviar exemplars de Muchos pequeños granos de arena arreu de l’Estat perquè els espanyols tinguin una visió més clara de la nostra realitat. Em pica, perquè vaig dubtar molt. No m’agrada demanar diners (o ajuda en general) a ningú. Aquest moviment té la força que té entre la societat civil malgrat una desconfiança palpable dels polítics, en part perquè som tots voluntaris. I és com hauria de ser. Però com més gran es fa el moviment, i més hores ocupa, més difícil és mantenir el ritme. Porto cinc o sis anys dedicant-me exclusivament a compartir informació sobre Catalunya a l’estranger, a través de xarxes, amb xerrades, parlant amb periodistes. Gràcies a haver venut molts llibres sobre HTML i EPUB tenia tant el know how per publicar informació com els recursos econòmics per mantenir-me econòmicament mentre no treballava.

El problema me’l vaig trobar quan vaig començar a fer llibres sobre Catalunya. En part, perquè els llibres s’han d’imprimir, traduir, corregir, enviar, distribuir, vendre en llibreries, etc., i tot això té un cost. I encara que pogués resoldre tot aquest finançament personalment, crec que la gent no valora els llibres gratuïts tant com els llibres que es compren en una llibreria o fins i tot a Amazon, i per això els vaig posar un preu.

I, esclar, si vens un llibre, entren diners, i aquests diners han d’anar a algun lloc. Per això sempre he insistit que tothom que col·labori en els meus llibres sigui remunerat. Si cobra l’impressor, ¿per què no el dibuixant o la dissenyadora? Vaig pagar a tots els que van contribuir amb articles al llibre What’s up with Catalonia? (encara que és cert que una tercera part em van dir que no calia), i vaig pagar les fotos, la redacció dels contractes, el disseny, la traducció, la correcció, el màrqueting i la promoció de Molts granets de sorra. Bé, una part de tot això. Perquè sempre ho he ofert, però de vegades la gent ha insistit a oferir la seva feina de franc.

De fet, crec fermament que aquesta feina de franc entre tots és el que ens ha fet arribar a aquest punt. Recordo la primera vegada que vaig anar a la seu de l’ANC, al carrer París, i em van dir que la meitat de la gent estava a l’atur i una altra bona part eren jubilats. Com, si no, tindríem tant de temps per dedicar a la independència? I aquest voluntarisme, aquest desig de treballar expressament de franc, també ens allunyava de l’escepticisme envers la classe política. Fèiem explícit que nosaltres no teníem cap altre motiu que la independència. Moltíssimes vegades els trols unionistes m’han acusat falsament, i amb ganes de perjudicar-me a mi i al procés, dient que em faig rica a base de suculentes subvencions de la Generalitat. Doncs no. Al contrari.

I tot això està molt bé si tens una feina. Però les línies es barregen per als que treballen al mateix ram des d’on fan les seves aportacions al moviment. Si ets polític, funcionari o periodista, ¿hauries de deixar la feina per poder treballar per la independència? ¿Hauries de deixar de cobrar? Si ets economista a la universitat i fas una feina analitzant els costos i beneficis de la independència, què passa? Si dediques tot el temps a treballar per la independència, ¿canvien els càlculs? ¿L’activisme està restringit a només un espectre de la societat? ¿Aquella gent que es guanya bé la vida o que té llibertat laboral? Crec que no hi ha una resposta única per a cada situació, però ja comença a ser hora que hi pensem.

I si ets autònom, llavors què? Aquí és on soc jo. Soc l’única que porta diners a casa i em guanyo la vida fent llibres d’informàtica. No n’he fet cap des de fa cinc anys. Abans jo era una autoritat sobre HTML i EPUB, i tenia un llibre mig fet sobre això últim que, si l’acabés, es vendria molt bé. Però he pensat -com molts de vosaltres, per això som aquí- que el moment requeria una altra feina, una tasca centrada en Catalunya, per explicar-la arreu, i així he dedicat el temps a fer llibres sobre Catalunya i explicar què passa a fora, internacionalment, a tot arreu on ens han d’escoltar. ¿M’hi guanyo la vida? No. Encara miro de cobrir costos externs. No me’n penedeixo gens, que consti, i ho tornaria a fer.

Sempre he pensat que calen més materials en altres idiomes per explicar Catalunya al món. En particular, vaig fer Molts granets de sorra perquè volia, d’una banda, compartir la creativitat i l’esperit democràtic del procés amb altres moviments reivindicatius d’arreu del món i recordar-los que la democràcia sí que funciona i que a Catalunya en tenen un bon exemple. I, de l’altra, perquè sempre m’agrada introduir informació sobre la lluita per la independència en tots els meus llibres. És per això que vaig voler fer el llibre en anglès i ara en castellà. És per això que la major part de l’esforç que vaig fer amb What’s up with Catalonia? el 2013 era per enviar-lo a biblioteques d’arreu dels Estats Units.

Després de viatjar a Galícia per presentar l’edició en castellà de Molts granets de sorra, em vaig adonar que senzillament no podia fer-ho jo sola, encara que ho volgués. No hi ha prou hores al dia per fer presentacions arreu de l’Estat. I, a més, és difícil fer que gent que viu a tants quilòmetres s’interessi pel que estem fent. Però crec que les connexions que hi he pogut fer, les preguntes que hi he escoltat i contestat i els suggeriments que ens han fet han sigut molt importants i valuosos. Si és important que la comunitat internacional ens entengui, ho és encara més que ens entengui la societat espanyola. Hi ha molta ignorància sobre el procés, fins i tot a Galícia i a Euskal Herria, i els mitjans unionistes hi arriben molt més fàcilment que nosaltres. Ho continuaré intentant (aquesta setmana passada al País Basc), però crec que, com en tot aquest procés, podem anar molt més lluny si col·laborem entre tots.