El vot dels altres

Si som conseqüents amb el vell principi d’“Un home, un vot” (ara diríem “Una persona, un vot”), hem d’atribuir al vot dels altres no només el mateix valor sinó també la nostra mateixa poca o molta racionalitat a l’hora d’emetre’l. No sempre és així. “Esclar, quan es vota amb els sentiments...”, et diuen, condescendents, els teus amics de l’esquerra benpensant quan els resultats no els agraden. Es veu que abans, quan els electors votaven els nostres, ho feien amb tota la racionalitat del món. I si ara han canviat el vot és perquè s’han deixat endur pels sentiments -o, pitjor encara, per l’estómac-. O, fins i tot, perquè han estat manipulats pels espies russos.

En la lògica del vot hi influeixen factors ben diversos, que passen, sens dubte, pel nivell d’instrucció i d’accés a la informació, però quan apareix un vot de protesta, o fins i tot de ràbia, faríem bé, penso, de no menystenir-lo per irracional. Tenim l’exemple, ben actual, del Brexit. Tots els que hauríem votat Remain, ¿no faríem bé de preguntar-nos si la manera d’afrontar la Gran Recessió per part d’una Unió Europea hegemonitzada per Alemanya no és motiu suficient per marxar-ne? ¿Que potser no ha estat un exercici d’irracionalitat, ara sí, l’aplicació sostinguda d’una política manifestament errònia (l’austeritat) per fer front a la pitjor crisi de les nostres vides? Al capdavall, quan es fa política contra la gent, ¿hem d’esperar que la gent no reaccioni?

Tot i que no l’estic comparant amb el Brexit, aquestes consideracions em semblen també aplicables a la qüestió catalana, on hi ha una part molt important de la societat que ha reaccionat contra un Estat en el qual no se sent ben representada. Però hi ha dues vares de mesurar, i segons la que utilitzen per jutjar sistemàticament la política catalana molts dels qui s’oposen a aquest moviment de revolta democràtica, el vot independentista és, per definició, un vot emocional i, per tant, ben poc racional. Però aquests mateixos que el condemnen no solen fer servir el mateix criteri a l’hora de qualificar el vot a Arrimadas, tot i que no és difícil de convenir que en aquest darrer cas es tracta clarament d’un vot reactiu -si no directament reaccionari-. Però ja ho sabem: els nacionalistes són sempre els altres.

El cas és que, quan s’analitza, en contextos prou diferents, el vot de protesta, se sol partir de l’assumpció que anar en contra de l’ establishment és un acte “irracional”. La tardor del 2016, coincidint amb les eleccions presidencials, es publicava a Amèrica el llibre d’una sociòloga, Arlie Russell Hochschild, que analitzava la creixent divisió política dels Estats Units. El llibre, titulat Strangers in their own land, era el fruit d’una immersió de l’autora, al llarg de cinc anys, entre votants del Tea Party. Hochschild insistia en la necessitat d’empatitzar amb aquests votants de dreta que no eren reconeguts per l’esquerra, però des de l’elit liberal se la va acusar de ser massa condescendent amb aquella gent “deplorable” -tal com la va qualificar Hillary Clinton durant la campanya-. Cal recordar que, al final, aquelles eleccions no les va guanyar Trump sinó que les va perdre Clinton.

De fet, aquest segueix sent el gran repte de les esquerres: recuperar la capacitat perduda de representar les classes subalternes. Fa poc, el director alemany Thomas Ostermeier presentava al Temporada Alta un muntatge titulat Retorn a Reims, i afirmava: “L’abandonament pels polítics de les classes populars és el factor decisiu de l’ascens del feixisme. Un terç de les nostres societats no se senten representades, no senten que les seves preocupacions les tractin, que ningú parli per ells o faci polítiques per a ells” (La Vanguardia, 6/12/19). No és pas l’únic que ho sap: l’esquerra italiana hereva del PCI es planteja ara la necessitat de representar els subalterns com l’únic mitjà per derrotar la dreta. L’exministre Fabrizio Barca afirma, en una entrevista recent a MicroMega, que “qui no es planteja el problema de la representació dels subalterns és un autèntic irresponsable, perquè no fa més que seguir regalant consensos a Salvini”. Empatitzar amb els votants de Salvini, amb els racistes del Brexit o amb els supremacistes blancs de Trump és difícil. Però mentre ens limitem a proclamar la nostra superioritat moral, no anirem gaire lluny. La racionalitat de l’esquerra cal seguir demostrant-la, i no només afirmant-la. I la millor manera de fer-ho és abordant els conflictes, no pas negant-los. Però m’adono que ara ja tornava a parlar de Catalunya...